Em sorprèn que, avui, les audiències televisives i radiofòniques es mesurin de la manera que es mesuren. Per saber qui és líder a la ràdio, el sistema és en part presencial però sobretot telefònic. Truquen a algú i li pregunten què escolta. Pot passar que la persona que contesta escolti un programa, cada tarda, i no en recordi el nom, ni tampoc el del presentador, ni el de l’emissora. Però si em passa a mi! Amb la televisió, la cosa funciona a través d’audímetres. Encara és més sorprenent. No és que cada televisor tingui incorporat un sistema, com les galetes de la navegació per internet, que deixi rastre del que s’hi ha mirat. És que hi ha algú que té un misteriós aparell a casa que ningú no ha vist mai, que mesura quins són els diversos espectadors de cada programa en aquella casa. El sistema, ara mateix, ja és del tot absurd, perquè l’època dels Simpson (tota la família alienada davant del sofà mirant el mateix programa) ha passat. Tothom es mira programes al mòbil o a l’ordinador. Se’ls mira quan vol, no pas quan els fan.
Tenir un audímetre et converteix en algú molt poderós. Allò que es veu o no es veu a casa teva determinarà molt l’audiència d’un programa. Qui decideixi on van aquests audímetres té molt de poder. Si, per exemple, la família en qüestió és catalanoparlant o no és catalanoparlant, si vota aquests o vota els altres, triarà o rebutjarà cadenes i programes. Determinarà lideratges, per tant, diners, en anunciants, en fitxatges... Mai, mai, ningú ha explicat que “té” o tenia un audímetre. Es fa estrany, tenint en compte com ens agrada parlar i fer fils de Twitter. Algú que té un audímetre és fàcilment subornable. Una estrella de la comunicació, un cap de programació, podria arribar a pagar fortunes per convertir en líder el seu programa. Això no ha passat mai?
