Així t’atrapi un debat sobre els límits de l’humor
Dani Mateo es moca amb una bandera espanyola. Les xarxes bramen durant dies i, finalment, una clínica que mantenia una relació publicitària amb el presentador cancel·la el seu contracte. Aquesta mateixa setmana, la princesa Elionor llegeix en públic un fragment de la Constitució. La plataforma Playz, de TVE, va fer un tuit irònic on empalmava el vídeo de la règia intervenció amb unes imatges d’Obama fent el que es coneix com a mic drop : deixar caure el micròfon com fan els rapers en una batalla de versos quan consideren que han esclafat tant el contrari que no val la pena continuar. La capitana provisional de la casa, Rosa María Mateo, ha censurat el vídeo i ha demanat disculpes. Els mateixos responsables de Playz han assegurat que no hi havia ànim de burla, ja que el mic drop és, en realitat, una remarca positiva.
El debat sobre els límits de l’humor s’hauria d’acabar ràpid: les societats es doten d’un codi penal on recullen què queda exclòs de la llibertat d’expressió. I com que la llibertat d’expressió és un dret fonamental, el catàleg d’ofenses reconegudes és -afortunadament- limitat. Ara bé, les xarxes han donat pas a una mena de justícia paral·lela on no queda clar qui marca el criteri de què és acceptable i què no ho és. Per tant, és fàcil que aquesta indeterminació afavoreixi la pitjor censura de totes, que és l’autocensura: si s’instaura la noció que un tuit et pot deixar sense feina o arrossegar fins a la Fiscalia és probable que molts optin per seguir aquell consell franquista d’“Haga como yo y no se meta en política”.
Dic que les xarxes són un ens abstracte i que no queda clar qui s’erigeix en l’àrbitre sobre el discurs possible, però no és estrictament cert. Hi ha partits polítics que les han aprofitat molt bé per convertir l’humor -dels altres- en una palanca política i una eina de repressió. El cas de Ciutadans és paradigmàtic. Fa uns dies, Inés Arrimadas criticava un gag del Polònia en què es feia burla d’uns pares tan contraris a la immersió lingüística que anaven llançant per la finestra els llibres en català de la motxilla de la seva filla, perquè només servien per entendre TV3. “Així humilia TV3 els castellanoparlants”, s’exclamava la líder de l’oposició.
Doncs no: era ella qui justament humiliava els castellanoparlants assimilant-los a l’engròs a aquell perfil concret que apareixia en el gag. Era ella, i no el gag, qui convertia els castellanoparlants en víctimes. I que no ho són es demostra cada cop que apareixen les xifres de famílies que exigeixen una escolarització en castellà: una ínfima minoria del total.
La líder de Ciutadans sap, però, que a les xarxes les generalitzacions i descontextualitzacions s’encenen ràpid, com la benzina. I per això aprofita la mínima ocasió per encendre un llumí. Cal alçar dics contra aquesta repressió.