En l’entrevista que li hem publicat aquest cap de setmana, Carles Puigdemont ha presentat la seva llista de la compra: canvi del sistema de finançament, compliment de les inversions estatals pressupostades, regulació i gestió de la immigració, reforma de l’administració, atenció preferent a la situació de la llengua catalana, la sanitat, l’educació… Són objectius de tota la vida, ara més urgents perquè som vuit milions, i en els que podria coincidir amb una gran majoria del pròxim Parlament, siguin quins siguin els resultats. Fins i tot Salvador Illa ha admès que l’actual finançament no és just. Una altra cosa, esclar, és el subtext de guanyar sobirania per a Catalunya que acompanya cada proposta del candidat a l’exili, i aquí és on comencen les divisions.
Però a part d’explicar què voldria fer, Puigdemont va conceptualitzar els projectes: va parlar de superar la narrativa de la derrota, de recuperar l’autoestima, de lideratge, de bon govern i d’aixecar la mirada, fins al punt que hauria arribat l’hora de prendre “decisions refundacionals” i anar a un “nou començament” per “aixecar Catalunya”. Al lloro, que sí que estem malament. És una manera d’explicar en positiu i en forma de crida a l’acció que la situació del país és precària, com ho són els recursos de què disposa el Govern.
Vet aquí que “Aixecar Catalunya” va ser un dels eslògans de Jordi Pujol durant les primeres eleccions al Parlament, el 1980. Que el país va fer un salt endavant és indiscutible, com ho és que hi van tenir tant a veure la gestió de la Generalitat restaurada en mans de CiU com la feina dels grans ajuntaments en mans de les esquerres. El salt endavant fa que el país ara demani generositat dels partits. L’amnistia hauria de contribuir a un nou començament, partint de la realitat: Puigdemont sol no portarà la independència i el PSOE no pot pretendre que aquí no va passar res.
