Si Pedro Sánchez compleix la seva paraula, l’estat d’alarma que dona cobertura a la restricció d’alguns dels drets de ciutadania més bàsics decaurà d'aquí dues setmanes. Les autonomies s’han afanyat a esquinçar-se els vestits. Saben que sense aquest paraigua jurídic excepcional, les decisions que vulguin prendre per controlar la pandèmia a partir de llavors quedaran a l’arbitri dels tribunals superiors de justícia de cada comunitat. Seran aquests els que decidiran si allò a què se’ns vol obligar és proporcional i està correctament justificat, sempre que algú hi presenti un recurs.
Mentre altres executius autonòmics exigeixen l’ampliació del període d’alarma o formacions polítiques com el PNB –aliat parlamentari del PSOE– s’obren a donar suport a les modificacions legislatives que proposa el PP per evitar aquest escenari; el govern català, per boca de la seva portaveu, Meritxell Budó, ha demanat la reforma de la llei de salut pública. Tots volen el mateix per camins diferents.
La petició catalana, si s’atengués, possibilitaria que el nostre govern pogués, per iniciativa pròpia i sense que ningú pogués oposar-s’hi, tancar-nos a casa a una hora determinada, aixecar filats metafòrics per limitar-nos la mobilitat o fer del nostre domicili una extensió del Procicat en la mesura que és ell qui ens mana quan, quants, com i amb qui podem seure a taula.
Que la pandèmia ha despertat la pulsió autoritària dels governs és un fet inqüestionable. Benintencionada, somrient i educada, però pulsió autoritària al cap i a la fi. El més optimista i també el més egoista perquè només s’ensenya quan li convé, Pedro Sánchez, no se n’escapa. Aprovant l’estat d’alarma per sis mesos en va trair l’excepcionalitat i l’obligació de prorrogar-lo cada quinze dies previ debat parlamentari al Congrés. Autoritarisme tou, n’hauríem de dir.
El govern català encara voldria anar més enllà. Demana convertir-se en depositari de poders absoluts que evitin que hagi de sotmetre les seves decisions a cap aprovació ni control. Fins a aquest grau de menyspreu per les llibertats dels ciutadans hem arribat. Amb tot, resulta molt més frustrant encara la manca de debat públic i resposta ciutadana davant tant atreviment.
Entengui’s bé una cosa. No es qüestiona la necessitat de mesures per fer front a la pandèmia. Tampoc no es posa en dubte la necessitat que Catalunya disposi d’eines competencials per poder-les aplicar. Però no pot ser de cap de les maneres que decisions que afecten drets fonamentals puguin quedar només a l’arbitri d’un govern, sense almenys un Parlament que hagi de debatre-les.
Que les mesures que s’hagin de prendre finalitzat l’estat d’alarma hagin de rebre el gomet verd del TSJC si algú les recorre no és la millor solució. Però ja que no hi ha control parlamentari possible, això obligarà almenys a justificar detalladament la necessitat i proporcionalitat de cada decisió. Seria molt pitjor que acabéssim dotant-nos d’un marc legal que permetés aixecar-nos la camisa dels drets i llibertats a caprici del qui mana i que per justificar-ho només fos necessària una maldestra roda de premsa.
Josep Martí Blanch és periodista
