Serenitat i política
Ja ho vaig dir: entre els jutges hi ha ganes de donar exemple i escarment. També vaig manifestar que no observàvem delicte en l'actuació dels líders independentistes jutjats, i que només esqueia la seva absolució. Però mai he tingut grans esperances en el Suprem. I així ha estat. El Tribunal ha pres, al nostre parer, una decisió gravíssima que redunda en la irresponsable judicialització d'un problema polític i que, lluny de posar punt final al conflicte, el fa repuntar i sacseja la convivència democràtica. La nostra solidaritat i proximitat amb les persones afectades, amb les organitzacions polítiques i socials que representen, i amb la ciutadania catalana en el seu conjunt.
A Catalunya, com a Euskadi, hi ha un problema polític i la solució no vindrà mai de la mà dura, de la imposició de la llei o de sentències judicials, sinó de la política i del diàleg. Fins i tot el mateix Tribunal Suprem apel·la a la política quan assenyala: "No ens incumbeix oferir solucions polítiques a un problema d'arrels històriques". A Catalunya hi ha més de 2 milions de persones que senten que la seva nació és Catalunya, i això no desapareixerà a cop de sentència o d'aplicació de l'article 155. Al voltant d'un 70% de la seva població vol ser consultada i exercir el seu dret a decidir. Per molt que es vulgui mirar cap a un altre costat, la realitat és tossuda, i cal donar un curs polític a les aspiracions de milions de persones.
Crec que no és sobrer esbossar alguns apunts jurídics després d'una primera lectura de la sentència. Dedica més de la meitat del text a intentar provar davant de tercers que les garanties processals de defensa dels acusats han estat respectades. És per tant una sentència que està posant-se la bena abans de la ferida davant de les mirades de la comunitat internacional. Entra, a més, i sorprenentment, en consideracions constitucionals (sobre el dret d'autodeterminació, per exemple) que no són pròpies d'un procés estrictament penal com aquest. Acaba centrant tot el problema, i la condemna, en dos dies concrets: l'1 d'octubre i el del setge a la conselleria d'Economia. Descartat el ridícul evident que suposaria aplicar el tipus de rebel·lió (i que va servir per justificar la desproporcionada presó preventiva), condemna, però, per sedició, que, subratllem-ho, és un delicte contra l'ordre públic, no contra l'ordre constitucional. No poden provar una connexió directa de l'actuació dels acusats amb el delicte en si, és a dir, no poden provar que organitzessin el referèndum, però els atribueix un control efectiu de les actuacions de la ciutadania en les dues dates, la qual cosa no deixa de ser una suposició impròpia del rigor d'un procés penal, encara més perquè considera el delicte en grau de consumació. Finalment, per aconseguir una pena exemplaritzant (que equival en anys a la de casos d'homicidi), interpreta d'una manera tan expansiva el concepte de sedició que pot provocar desequilibris futurs en la interpretació de la tipologia de delictes del Codi Penal.
En efecte, considerar que es comet sedició quan uns ciutadans simplement s'asseuen als accessos d'un col·legi de manera pacífica sense intentar cap tipus d'agressió contra les forces de seguretat, o el mateix en el cas dels que van envoltar la conselleria sense que hi hagués ferits ni destrosses materials, converteix en irrellevants i prescindibles la resta de tipus contra l'ordre públic. Podria argumentar-se a partir d'ara que la protesta d'un col·lectiu, posem per cas els taxistes, col·lapsant una ciutat sense autorització i negant-se a obeir les ordres de la policia o de qualsevol altra autoritat, constitueix un alçament tumultuari per impedir per la força l'aplicació de lleis o l'exercici de les seves funcions a una autoritat. És a dir, són sediciosos.
D'acord amb la legislació vigent, els condemnats tenen davant seu diferents escenaris, entre els quals la progressió de grau penitenciari. No són privilegis penitenciaris, com assenyala Inés Arrimadas, sinó el compliment estricte de la llei. Alguns apel·len al compliment de la legalitat només quan els interessa.
No és moment per retorçar el Codi Penal i endurir-lo, com demana Pablo Casado per satisfer les ànsies de venjança que, segons sembla, alguns no han vist satisfetes. Tampoc és moment per a discursos buits, proclames emocionals, fum. És moment per a la serenitat, per vehicular l'enuig de gran part de la societat catalana amb intel·ligència de manera ferma però tranquil·la i pacífica, des de la defensa de la institucionalitat.
La imatge d'una Catalunya amb violència i contínuament paralitzada en la seva activitat no beneficia precisament els defensors del Procés. I després d'aquest període altament emocional, la solució haurà de venir de la política.
Els que es diuen partits d'estat han d'acceptar que a Catalunya, i també a Euskadi, hi ha una crisi constitucional al voltant de la identitat nacional, i que això s'aborda políticament. Per cert, ja n'hi ha prou de banalitzar el llenguatge i d'utilitzar termes com cop d'estat.
I, d'altra banda, els partits independentistes catalans han d'assumir públicament que la unilateralitat no ha funcionat. Cal parlar clar a la gent, explicar la situació tal com és. Embolicar-se simplement amb la bandera de cap a peus sense que ens deixi veure l'horitzó no conduirà al resultat esperat. El diàleg, la negociació i l'acord, per molt lents, difícils i prolixos que semblin, són el camí. Aquest és almenys el camí d'EAJ-PNB.
