Aitana Bonmatí, esport i ciutadania

“Volia donar-li valor al català, que és la meva llengua, amb la qual m’expresso cada dia i en la qual m’expresso millor, en un moment en què m’estaven veient a tot el món. És una llengua que vull que es reconegui a nivell europeu, perquè la parlen molts milions de persones. A més, el català és la meva llengua i tinc tot el dret a fer-lo servir”. Així va comentar Aitana Bonmatí l’ús del català a París, al moment de rebre la seva segona Pilota d’Or (quatre de seguides, amb les dues d’Alèxia Putellas) de mans de l’actriu Natalie Portman.

Retocant Pla, el català és un ésser que s’explica o, per ser més precisos, que sempre s’ha d’estar explicant, sobretot si es troba que ha de triar i tria el català. Després de sentir-la, clavegueres de les xarxes han baixat plenes dels excrements colonials i imperialistes dels de sempre, però Aitana ha tornat a comportar-se amb coherència amb la seva identitat tot i saber que, dins el món del show business del futbol, tot el que s’escapa de la normalitat homologada pot costar contractes a futur.

Dins la relativa justícia que fan els premis individuals en un esport col·lectiu, i dins la nosa que fa la presentació hiperbòlica de la Pilota d’Or, els guardons a Aitana Bonmatí, Rodrigo Hernández i Lamine Yamal Nasraoui Ebana han suposat una alenada de naturalitat. Mentrestant, incapaç de felicitar els guanyadors, aliè a l’alegria que aquests premis han significat per al futbol espanyol, mentalment reclòs en la seva sorollosa llauna de sardines, el Reial Madrid continua fent el ploricó, sol contra el món. Jugar amb una pilota és divertit, jugar amb la supèrbia és perillós.