Aires de precampanya

ERC ha fet bé d'anunciar que Pere Aragonès serà candidat a la reelecció en les eleccions del 2025. El perfil discret del president i l’allargada ombra d’Oriol Junqueras estaven començant a alimentar un debat que segurament hauria estat un obstacle –un altre– en aquest tram final de legislatura. Cal dir que Junqueras ha fet un exercici de responsabilitat, perquè la seva ascendència sobre les bases és molt alta (prou per provocar un debat intern) i perquè, com és comprensible, té moltes ganes de posar-se a prova davant les urnes i recuperar el que els jutges espanyols li van arrabassar. Per al partit tampoc era una decisió fàcil perquè, mentre Junqueras simbolitza l’èpica de l’1 d’Octubre, Aragonès és l’home del retorn a la institucionalitat, el seny i la gestió. I com molt bé escrivia ahir David Miró, el fet que Aragonès no sigui un president “demonitzat” per la dreta espanyola li pot restar opcions, especialment ara, amb el renovat protagonisme de Puigdemont en l’arena política espanyola.

És habitual que els candidats busquin la confrontació quan les eleccions s’acosten. Aragonès encara no pot fer-ho. Ara li toca consolidar la bona entesa amb el PSC al Parlament i a Madrid (i potser a Barcelona) per sobreviure a la minoritat parlamentària. Però amb les enquestes en contra, un govern no en té prou amb la inèrcia: ha de prendre la iniciativa. Sacsejar el tauler. I només hi ha tres maneres de fer-ho: o pactant a Madrid un salt endavant de l’autogovern o presentant un pla amb dues o tres mesures estel·lars (en l’àmbit autonòmic, de coses estel·lars n’hi ha poques), o bé fent un canvi de govern per reforçar els dirigents més capacitats per nodrir la seva gestió amb un relat polític. La comunicació és un dels dèficits d’aquest govern. Són pocs els consellers que es fan escoltar quan parlen de política (Joan Ignasi Elena, per a mi, n’és l’exemple més destacat).

Pel que fa a les mesures estel·lars, només llegint els diaris ja es veu que hi ha cinc àmbits que amoïnen especialment l’electorat: l’educació, el català, el canvi climàtic, la desigualtat social i les infraestructures de transport. Si el govern lidera el debat públic en aquests àmbits, tindrà més munició quan arribi l’hora de jugar-se les garrofes. I en el tauler de joc de Madrid, la pròxima meta volant no és el referèndum, sinó el finançament (la gestió dels impostos i la correcció del dèficit fiscal). En aquest àmbit, ERC i Junts tenen molt de marge de coincidència, i estaria bé que l’exploressin, encara que després negociïn amb el PSOE per separat, cosa previsible també pel context preelectoral.

Està per veure si Pere Aragonès podrà trair el seu tarannà reposat per buscar el cos a cos amb els seus rivals, però potser s’hi veurà obligat si la data electoral se li tira al damunt i Salvador Illa continua encapçalant les enquestes. De fet, ERC –com Junts– té arguments per atacar Illa. Han estat ells, els partits sobiranistes, els que han fet que el PSOE es mogui. En canvi, els socialistes catalans no s’aparten ni un mil·límetre de la línia que marca Ferraz, i aquesta falta de relat propi, de projecte propi per a Catalunya, és el que històricament ha apartat el PSC de la Generalitat. Només la forta personalitat de Pasqual Maragall va permetre canviar aquesta dinàmica, però després del Procés sembla impossible que el socialisme català visqui un rebrot catalanista. Als anys vuitanta i noranta, en plena onada felipista, Pujol va conquerir la Generalitat perquè els votants catalans no volien que el seu govern tingués un president subordinat. Aquest és el prejudici contra el qual haurà de lluitar Salvador Illa. I aquest és el gran argument que Aragonès utilitzarà contra ell.