La veïna ha anat a la ferreteria i m’ha comprat un aparell d’aquests que calcinen mosques. És com una gàbia, amb uns llums ultraviolats a dins (dos). A sota hi ha un calaix extraïble amb un útil raspallet a dins, per netejar cadàvers. Al costat, el fil per endollar i el botó d’encendre i apagar. A dalt, una cadeneta de ferro, per penjar-lo.
El col·loco als peus de la taula on escric, però de seguida comprenc que allà no hi pot anar. És de dia, i les mosques, de moment, se senten més atretes per la llum de la finestra que per la de l’aparell. Deu funcionar millor de nit. No volia posar-lo en un lloc massa visible, per no assistir, com a públic, a la cremació de cap membre de la família dels múscids, però me’n desdic i el col·loco, doncs, damunt de la taula. Els insectes, de moment no se’l miren, però jo sí. Intento no fer-ho, però la llum m’atrau. Col·loco un llibre dret, que me’l tapi, però igualment en surt una resplendor. No em puc concentrar en res més. De cop un soroll. Un zzzsst! La primera mosca, la menys espavilada o la més intrèpida, acaba de morir. No deixo de mirar, esclar, no puc. Aviam què fa l’altra mosca?
S’hi resisteix, però no triga a ficar-se dins de l’aparell. Aviat rep una descàrrega, però no letal. Cau, i va a parar –fent tentines– a un dels barrots. A hores d’ara ja no estic fent res més que seguir l’evolució dels esdeveniments. La mosca supervivent intenta sortir del corredor de la mort, però, ara sí, rep una altra descàrrega, fa un soroll, pzzssst, i cau al calaixet. Començo a desitjar l’arribada d’altres mosques. Veuré, també, i sentiré, la fregidoria dels mosquits? Obro la finestra. Rrrr... Hauria de treballar però... No puc deixar de mirar la llum ultraviolada. Zzdf... M’hi vull acostar... Brr... M’atrau i... Em crida. Zzzssssggddd...
