Aina Moll, donassa de la llengua, la cultura i la llibertat
Òbviament és molt més important qualsevol notícia referent a Aina Moll que tota la cridòria infame que ahir es va sentir a Madrid. Encara que en aquesta ocasió es tracti de la notícia de la seva mort.
Ara no sé qui va fer notar que, de la mateixa manera que Josep Pla va encunyar la denominació homenots, hauríem de parlar també de donasses per referir-nos a les dones que han fet aportacions importants a la nostra societat. És una observació molt encertada, i sens dubte Aina Moll és una d’aquestes donasses. Per molts motius, però sobretot per un de fonamental: per a ella, tota la feina ingent que va fer a favor de la llengua i la cultura catalanes era també un servei a favor de la llibertat. De la llibertat de tothom. Una feina a favor de l’educació, del progrés i del millorament de la societat.
Aina Moll va ser, com ara se subratlla oportunament, un dels artífexs de la política de normalització lingüística a Catalunya i les Balears. Una política que no és infal·lible, com no ho és res ni ningú, però que de moment no ha estat millorada per cap altra proposta com a eina d’integració i cohesió social. I que no ho serà, per descomptat, per aquells que només pensen a combatre-la i a destruir-la. La normalització i la immersió lingüístiques no han cercat mai, contra el que afirmen aquells que en tergiversen el sentit, la imposició de la llengua catalana a ningú, sinó l’articulació d’un espai de convivència en què una llengua que havia estat perseguida i criminalitzada durant quaranta anys de dictadura es converteixi en un instrument d’igualtat entre els ciutadans d’un país. Aina Moll mai va pensar en imposicions, sinó justament en els seus contraris, que són el coneixement i la bona entesa entre les persones i les llengües en què s’expressen.
Aina Moll, com molts de la seva generació, venia precisament d’una llarga trajectòria de resistència contra el franquisme, que en el seu cas havia viscut i après al costat del seu pare, l’eminent lingüista i editor Francesc de Borja Moll. Aina Moll va treballar en l’edició dels últims volums del Diccionari català-valencià-balear (l’Alcover-Moll, una de les obres magnes de la nostra modernitat). Des de la recuperació de la democràcia, ja fos des de les institucions de govern o des de les aules en què va ensenyar, va haver d’escoltar totes les postveritats i fake news (totes les mentides) d’aquells que practiquen una cosa tan estèril i tan nècia com l’odi a un idioma: des dels disbarats dels segregadors lingüístics (a les Balears no es parla català, sinó mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc) fins a les intoxicacions ultradretanes que afirmen que el català costa vides humanes perquè els millors metges se’n van per no haver-lo d’aprendre. Per a tots ells, la dignitat i la bona feina d’Aina Moll és un tapamorros que els hauria de fer callar si tinguessin un dit de vergonya. Aina Moll no es va cansar ni es va acovardir mai davant de gent miserable. I gràcies al seu exemple i al de molts altres, tampoc no ho farem nosaltres ara.
