Si aquest país, ara mateix, té un problema alhora molt greu, terriblement urgent i de solució dramàticament difícil és el de l’aigua. És cert que, en darrer terme, la sequera és conseqüència de l’escalfament global. Però, més enllà de prendre grans decisions mundials amb efectes a molt llarg termini, de moment cap govern local no té la culpa immediata del fet que no plogui. I no plou.
Però si alguna virtut pot tenir –i hauria de tenir– aquesta dramàtica situació és el fet de posar al descobert tres coses. Una, que hi ha una part del país que és ignorat o escassament present en la representació que ens en fem, i que, en canvi, és transcendental per a la nostra subsistència. Dues, que, precisament perquè se l’ignora, no es prenen les decisions polítiques justes i imprescindibles que necessita i que acaben afectant tothom. I tres, que fins que no ens arriben els efectes de tanta desídia, no ens en fem càrrec. Vegem-ho.
En primer lloc, per bé que de tant en tant hi ha qui ho recorda, no hi ha manera de situar en el lloc que els correspon –socialment, econòmicament, culturalment...– allò que coneixem com a Terres de l’Ebre –les comarques més depauperades de Catalunya–, i les que se solen anomenar Terres de Ponent, un nom que ja té alguna cosa de menyspreu. Efectivament, aquestes comarques tenen nom propi i no pot ser que se les situï “a ponent”, dependents d’una suposada centralitat. És com si al Segrià o al Pla d’Urgell, posem per cas, es conegués el Barcelonès o el Maresme com a Terres de Llevant. Digueu-ne, si voleu, Terra Ferma o el que ells vulguin.
Per entendre-ho bé, cal llegir Francesc Canosa. L’autor –abans de la sequera– d'Aigua a les venes. Crònica d’un miracle català universal. Llegiu-li l’entrevista que li va fer Andreu Barnils a Vilaweb el 2021: “El canal d’Urgell és la conquesta del nostre Far West”. O fa quinze dies, aquí a l’ARA mateix: “El canal d’Urgell per a dummies”. I aneu al Museu de l’Aigua, a Mollerussa. Són aquestes terres que el periodisme barceloní en sol dir “el territori” –com qui diu “a pagès”–, un espai ignot per a tants catalans, però on hi ha el rebost de Catalunya i de mig món. Fa anys, vaig ser a Aitona a fer una conferència, i hi vaig descobrir uns productors de fruita capaços de tractar amb els més grans mercats mundials com –des del Vallès metropolità– mai no ho podia haver imaginat. I, si no plou aviat, quan aquest estiu no hi hagi ni fruita, ni cereals, ni oli, ni vi, ni arròs del Delta, ni es pugui mantenir el bestiar a uns preus assumibles, els catalans sabrem finalment el pa que s’hi dona d’haver viscut d’esquena a aquesta part de país.
Però si el llevant metropolità no seria res sense la veritable centralitat del país, hom no s’explica la desídia amb què són políticament tractades aquestes terres que l’aguanten. ¿De veritat que no era possible fer una política més previsora que no hagués portat a tancar l’aigua del canal d’Urgell, com diu Canosa, l’obra hidràulica més important feta al món en aquell moment? Segur que ens cal un Mobile World Congress i un H2Med de Barcelona a Marsella. Però res d’això té cap sentit amb un canal d’Urgell sense aigua. Lamentablement, les actuals polítiques de l’aigua són allò que en podríem dir un “quan fou mort, el combregaren”.
Finalment, des del punt de vista d’una pedagogia ciutadana, trobo que és un error que l’últim afectat de la cadena per la sequera siguin les nostres llars. Fins que no tinguem restriccions d’aigua a casa no prendrem consciència no tan sols de la gravetat de tot plegat, sinó de qui depenem. Ja sé que per volum de consum d’aigua anem darrere del camp i la indústria. Però hauríem d’anar per davant en consciència. I, ni que fos com a advertència –abans que no sigui per obligació–, hauria estat bé que, a algunes hores del dia, ens haguessin tancat les aixetes. A veure si, finalment, l’aigua ens hi farà veure més clar!
