L’aigua no cau del cel

Durant els dies de sequera, per incitar-nos a no gastar aigua, la nostra estimada Generalitat es va treure de la màniga un eslògan que deia “L’aigua no cau del cel”. És a dir, que estalviéssim aigua, que en recicléssim, que en dessalinitzéssim, però que no esperéssim la pluja perquè l’aigua no cau del cel. L’aigua no ens és donada, ens l’hem de guanyar, l’hem de treballar, l’hem d’estalviar. No cau del cel? Tot fins que un Jahvè cruel com el de l’Antic Testament ha fet caure aigua del cel per demostrar als descreguts que tota l’aigua que tenim i que gastem ha caigut del cel. No cau del cel? Doncs ara ho veureu. I ha arribat això que ara en diuen una DANA, així, en una sigla, que fa més modern, i aquesta DANA ha caigut sobre València, una mica més avall de Catalunya, que es va inventar allò de l’aigua no cau del cel. Suposo que, des del cel, això de les comunitats autònomes, siguin país, nació o el que vulgueu, es veu una mica confús. Si des de Roma el Papa ja no ho veu clar, imagineu-vos des del cel!

I sí, ha caigut aigua, molta aigua, des del cel a les capçaleres dels rius i els rius s’han omplert, han crescut, s’han desbordat, han arrossegat tot el que han trobat, troncs, canyes, brossa, cotxes, camions… i s’ha format una massa espessa, fang, per recordar als que hem estat fets de fang d’on venim i on anem. I el fang ho ha envaït tot, carrers i aparcaments, pobles i barris. I aquesta onada s’ha endut ponts i ha matat persones. La nostra orgullosa civilització s’ha quedat a les fosques, sense llum ni aigua potable, sense comunicacions. Sense telèfons mòbils i sense internet. I l’aigua s’ha endut voluptuosa aquest símbol de la nostra civilització que és el cotxe. I ha utilitzat els cotxes per tapar túnels i ponts construïts pels orgullosos humans, amb ciment orgullós de domini. Aquí hi ha un torrent, doncs li farem un llit de formigó i així, quan plogui, l’aigua hi lliscarà més fàcilment. Aquí hi ha una riera, doncs vinga formigó! Que aquests terrenys són inundables? Doncs vinga murs de contenció i vinga blocs de pisos sobre els barrancs que haurien d’estar lliures! Cauran caps, deia algú, en això que en diuen les xarxes. Com si no n’haguessin caigut prou. Esclar que els que han caigut no són els caps d’aquells que, en la solitud acotxada dels despatxos, firmaven permisos de construcció, firmaven plans d’urbanisme, sinó els caps de les seves víctimes.

Mala fe? No, cobdícia i incultura. Tota la maquinària burocràtica no ha estat capaç d’alertar la gent amb prou temps per prevenir el que s’hagués pogut estalviar, o una part. La falta d’agilitat de l’administració és proverbial i és en ocasions com aquesta que es demostra.

I bé, ha passat Tots Sants, festa anyal, ha passat el Dia dels Morts, amb el seu ritual de panellets i castanyes i de visites als cementiris i de crisantems d’olor acre. Encara que molts s’han passat a Halloween, que és més modern i divertit. Amb carbasses perforades, fetes falses calaveres. I amb una mica de terror, que, de tant en tant, agrada molt. Hem entrat al novembre, mes trist i fosc i humit. Volem que passi com una exhalació i poder posar els cors en el desembre nadalenc de pessebres i llumenetes. Però mentrestant hem de carregar amb el novembre. I aquest any a fe que serà recordat com a mes més cruel. Ha passat Tots Sants, ha passat el Dia dels Morts i tothom recordarà aquest novembre realment com a mes dels morts.

Les xarxes socials no paren de donar imatges de fang i de soterranis inundats, d’aigües furioses que avancen amenaçadores, de cotxes abonyegats. No paren. Però quan te les mires una estona t’adones que les imatges solen ser sempre les mateixes. Es repeteixen. Això ja ho vam veure ahir, penses. Aquesta dona, amb aquest anorac vermell ahir ja hi era. I moltes imatges són falses. Ara, mentre hi hagi aigua i fang, tot s’hi val, encara que les imatges siguin de fa temps, d’un altre lloc, d’una altra inundació. Repetides i mentideres. És que es tracta de les xarxes i les xarxes són imatge i les imatges poden sortir d’on sigui. L'influencer busca una imatge adient, i la imatge surt d’on sigui. Busca una imatge d’inundació. I surt una imatge, llefiscosa de fang espès. D’aquí o de Ceilan. Sembla que aquella imatge d’una caravana ingent de policies i ambulàncies que acompanyava els reis era una caravana fake. I els carrers per on passava ni tan sols eren de pobles de València. Eren de Madrid. Voleu imatges? Doncs aquí les teniu!

L’aigua no cau del cel, ve de l’infern.