Els aiatol·làs cauran; la qüestió és quan

Les protestes a l'Iran, que ja han arribat al tercer mes, són una batalla històrica que enfronta dues forces poderoses i irreconciliables: una població predominantment jove i moderna, orgullosa de la seva civilització de 2.500 anys i ansiosa de canvi, planta cara a un règim teocràtic envellit i aïllat, decidit a mantenir el poder i immers en 43 anys de brutalitat.

Quan Khamenei s’ha trobat davant de la disjuntiva entre reforma i repressió, sempre ha optat per la repressió.

Khamenei creu que rescindir l’obligatorietat del hijab equivaldrà a obrir la porta a la llibertat i que molts iranians ho interpretaran com un acte de vulnerabilitat, no de magnanimitat. Pensa que amb la llibertat de vestimenta no n’hi haurà prou per aplacar els iranians, sinó que s'envalentiran i exigiran totes les llibertats de què els priva aquesta teocràcia: beure, menjar, llegir, estimar, mirar, escoltar i, sobretot, dir el que volen.

A l'elit governant hi ha indicis de desgavell. Tot i que uns quants alts càrrecs han insinuat que s’abolirà la tristament famosa policia de la moral, d’altres han donat a entendre que serà només una tàctica temporal per restaurar l'ordre. “La caiguda del hijab és la caiguda de la bandera de la República Islàmica”, diu Hossein Jalali, un clergue aliat de Khamenei i membre de la comissió de cultura del Parlament iranià. “D’aquí dues setmanes els vels tornaran al cap de les dones”, ha afirmat, i a les que es neguin a obeir els podrien congelar els comptes bancaris.

La capacitat repressiva del règim iranià –si més no sobre el paper– és encara temible. L'aiatol·là Khamenei és el comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, amb 190.000 soldats armats, que supervisa els milers de militants del Basij (una milícia paramilitar formada per voluntaris), encarregats d'inculcar la por i la moralitat a la ciutadania. És poc probable que l'exèrcit iranià de lleva, no ideològic i format per aproximadament 350.000 soldats, participi en una repressió massiva, però les esperances que s'unís a l'oposició s’han vist frustrades.

Fins ara els interessos polítics i financers de l'aiatol·là Khamenei i de la Guàrdia Revolucionària han estat entrellaçats. Però les persistents protestes i les consignes de “Mort a Khamenei” poden modificar la situació. ¿Les forces de seguretat iranianes estarien disposades a continuar matant els seus conciutadans per mantenir el règim d'un clergue octogenari impopular i xacrós que, segons diuen, espera traspassar el poder al seu fill, Mojtaba Khamenei, tan impopular com ell?

A The unthinkable revolution in Iran, l’influent llibre del sociòleg Charles Kurzman, l’autor afirma que la paradoxa dels moviments revolucionaris és que no són viables fins que no atreuen una massa crítica de partidaris, però per atreure una massa crítica de partidaris la gent els ha de percebre com a viables.

El moviment de protesta encara no ha arribat a aquest punt d'inflexió, però hi ha molts indicis que una massa crítica de la societat iraniana té dubtes sobre la viabilitat futura del règim. Com diu Nasrin Sotoudeh, una reconeguda advocada de drets humans i presa política que des de fa temps demana una reforma en comptes d’una revolució: “El que el poble vol és un canvi de règim i no tornar al passat. I el que ara veiem a les manifestacions i vagues que s'estan organitzant és una possibilitat molt real que hi hagi un canvi de règim”.

Com molts règims autocràtics, la República Islàmica ha governat durant molt de temps per mitjà de la por, però cada vegada hi ha més indicis que la por s'està esvaint. Les esportistes i les actrius han començat a competir i actuar sense hijab –un delicte que a d’altres els ha valgut condemnes de presó de dos dígits– i motiven altres dones a fer el mateix. Els presos polítics com Hossein Ronaghi s’han mantingut desafiants tot i l'empresonament i la tortura. En lloc de dissuadir els manifestants de la seva actitud, els assassinats del règim acostumen a acabar en cerimònies de dol que perpetuen les protestes.

Si el principi rector que va unir les diverses forces opositores iranianes el 1979 va ser l'antiimperialisme, els principis rectors de l’actual moviment, molt divers des del punt de vista socioeconòmic i ètnic, són el pluralisme i el patriotisme. Les cares d'aquest moviment no són ideòlegs ni intel·lectuals, sinó esportistes, músics i gent del carrer, sobretot dones i minories ètniques, que han donat prova d’un valor poc habitual. Els seus eslògans són patriòtics i progressistes: “No abandonarem l'Iran, recuperarem l'Iran” i “Dones, vida, llibertat”.

Diversos alts funcionaris d'intel·ligència nord-americans i israelians han afirmat fa poc que, a parer seu, aquestes protestes no constitueixen una amenaça greu per al règim. Però, com la història ha demostrat repetides vegades, no hi ha cap servei d'intel·ligència, ni cap teoria de les ciències polítiques ni cap algoritme capaç de pronosticar amb precisió el moment i el resultat de les revoltes populars: l'agost del 1978, menys de sis mesos abans que caigués la monarquia iraniana, la CIA va concloure que l'Iran no es trobava ni tan sols en una “situació prerevolucionària”.

Això passa perquè ni els mateixos protagonistes –en aquest cas, el poble i el règim iranians– poden preveure com actuaran mentre vagi evolucionant aquest drama.

Abbas Amanat, historiador de l'Iran, ha assenyalat que una de les claus de la longevitat de la civilització iraniana, que data de l'imperi persa de fa 2.500 anys, és la capacitat de la seva cultura per assimilar els invasors militars. Segons em va dir Amanat: “Durant gairebé dos mil·lennis, la cultura política persa, i en un sentit més ampli tot un patrimoni d'instruments propis de la civilització persa, van aconseguir convertir els conquistadors turcs, àrabs i mongols. La llengua, el mite, les memòries històriques i els aparells per mesurar el pas del temps d’aquest poble van perdurar. Els iranians van convèncer els invasors perquè valoressin la refinada cultura persa, reflectida en la poesia, el menjar, les pintures, el vi, la música, les celebracions i l’etiqueta”.

Quan l'aiatol·là Khomeini va arribar al poder el 1979, va liderar una revolució cultural que pretenia substituir el patriotisme iranià per una identitat purament islàmica. L'aiatol·là Khamenei continua mantenint encara avui aquesta tradició, però és un dels pocs autèntics creients que queden. Si la República Islàmica va intentar sotmetre la cultura iraniana, ara són la cultura i el patriotisme iranians els que amenacen amb desmuntar la República Islàmica.

Al final, les quatre dècades de hard power de la República Islàmica seran derrotades per dos mil·lennis de soft power cultural iranià. La pregunta ja no és si això passarà, sinó quan. La història ens ha ensenyat que hi ha una relació inversa entre el coratge de l’oposició i la decisió d'un règim, i la caiguda dels règims autoritaris sovint passa d'inconcebible a inevitable en qüestió de dies.

Copyright The New York Times