Capitalisme i culturicidi

Fa unes setmanes em van notificar que l’empleat d’un casino de Berlín m’havia demandat. La notificació em va arribar quan estava a punt de sortir de viatge cap a Anglaterra. Li vaig demanar a un advocat que se n’ocupés i me’n vaig anar.

La denúncia, però, em va portar a furgar en els meus records. Sí, fa més o menys un any vaig anar a jugar a les cartes al Casino Berlín, a la Potsdamer Platz i, quan vaig acabar, vaig deixar les fitxes al taulell de la finestreta del caixer per cobrar els diners corresponents. L'empleat, que devia tenir uns cinquanta anys, es va repenjar al respatller de la cadira. Em va mirar però no es va moure. Aleshores, pronunciant cada paraula amb claredat, em va dir en anglès: “Hauria de dir sisplau”. Em va deixar desconcertat: “¿I si no ho faig, què?" “Som a Europa, ja ho sap –em va contestar–. Ha d’aprendre bones maneres”. No vaig afluixar: “D’acord, però vostè no és ningú per ensenyar-me bones maneres”. Aleshores es va inclinar cap a mi, em va mirar de fit a fit i em va dir: “No oblidi que menja gràcies a mi!" Darrere del seu aire gairebé còmic, vaig percebre un menyspreu i un ressentiment molt intensos. “És una actitud nazi –li vaig dir– i un comentari racista”. Vaig renunciar a discutir amb ell. No sé què en sortirà, de tot plegat, però és una qüestió de poca importància en comparació amb el tema que ara vull plantejar.

L’empleat del casino va disfressar el seu prejudici ètnic de qüestió cultural: els immigrants (a qui els alemanys estan “salvant”) han d’aprendre de la civilització europea. Això em va fer reflexionar i preguntar-me en quins altres llocs la “diferència cultural” ha sigut un eufemisme perquè la discriminació, l'esclavitud i el genocidi campin lliurement. L’Alemanya de Hitler? L’apartheid? Bòsnia? El sud dels Estats Units? Però, esclar, són qüestions “culturals”. ¿El pensament nazi és només un tumor que es pot extirpar del cos polític i després llençar-lo? Ho dubto.

Al món actual, la política autoritària i el comerç depredador col·laboren per explotar les “diferències culturals”. Enlloc es veu això tan clarament com en la simbiosi d’aquestes últimes dècades entre les corporacions occidentals i l'elit comunista xinesa. Occident ofereix capital i una tecnologia molt necessària, mentre que els governants xinesos faciliten una enorme quantitat de mà d’obra captiva, treballadora, mal pagada i desprotegida. Els polítics occidentals, com si volguessin justificar aquesta conxorxa infame, han afirmat durant anys que l’augment del nivell de vida a la Xina propiciaria l’aparició d’una classe mitjana que exigiria llibertat i democràcia. A aquestes altures ha quedat clar que això no era veritat. L’elit xinesa, ara molt més rica que abans i tan poderosa com sempre, pot riure's per dintre dels occidentals i les seves idees d’una democràcia indefugible. En canvi, la democràcia occidental, que tant ha costat aconseguir, ha esdevingut vulnerable.

¿Occident n’és conscient? Fixeu-vos en Hong Kong. Els manifestants han resistit, durant més de sis mesos, enfrontant-se amb valentia a la dictadura més poderosa del món. Avui estan a prop d’entrar en el que potser serà el gran enfrontament del segle XXI. ¿El món occidental no s’adona que ajudar-los no és un obra de caritat sinó mera autodefensa?

Quan els manifestants de Hong Kong miren a la gran zona del nord-oest de la Xina, Xinjiang, veuen el que passa quan el canvi dirigit per Pequín s’aplica prement l’accelerador a fons. Aquests últims anys s’ha procedit a l’aniquilació sistemàtica de la llengua, la religió i la cultura dels uigurs musulmans (al començament, Occident gairebé no se’n va assabentar). Prop d’un milió de persones han anat a parar a “camps de reeducació”, on s’han vist obligades a renunciar a la seva religió i jurar lleialtat al Partit Comunista xinès.

Els occidentals potser es pensen que Xinjiang és un lloc llunyà i misteriós, però en alguns aspectes no és gaire exòtic. Hi ha fàbriques de diverses empreses multinacionals, com ara Volkswagen, Siemens, Unilever i Nestlé. Les cadenes de subministrament per a Muji i Uniqlo depenen de Xinjiang, i empreses com H&M, Esprit i Adidas fan servir cotó d’aquesta regió. La pregunta és: què és el que fa tan atractiu aquest lloc remot, on els emperadors desterraven antigament els delinqüents en lloc de tancar-los a la presó? ¿Potser hi té a veure el fet que hi ha una mà d'obra “culturalment diferent”, no blanca? ¿Una gent que no cal controlar perquè això ja ho fa amb gran severitat el govern comunista? A Xinjiang, com en altres llocs de la Xina, els directius d’Orient i Occident han intercanviat beneficis, han forjat interessos comuns. La diplomàcia internacional ha facilitat la col·laboració d’empreses estrangeres i el comunisme xinès, i el govern alemany ha tingut una actuació destacada en aquest sentit.

Hem de recordar que fer beneficis a partir del treball esclau no és cap novetat per a Alemanya. Els nazis imposaven treballs forçats. La principal diferència ara és que els beneficis s'obtenen en països llunyans. I actualment es fa a més gran escala.

La Xina i Rússia han demostrat que el llegat de l’autoritarisme comunista es pot aliar amb el capitalisme depredador per construir noves estructures polítiques amb un poder temible. Les democràcies mundials no han sigut capaces de fer-hi res, tot i adonar-se que s’estan quedant arraconades o, pitjor encara, que comencen a adaptar-s’hi. Estan desapareixent els valors democràtics tradicionals. Aquestes tendències econòmiques i polítiques ultrapassen les fronteres nacionals, semblen potents i imparables i destrueixen valors i ideals que les societats humanes han anat forjant al llarg dels segles.

Soc prou conscient que la paraula nazi és tabú a Alemanya, però amb l’empleat del casino no la vaig fer servir com un insult, sinó com un terme analític de caràcter general: una cultura afirma la seva superioritat, una ètnia afirma la seva puresa, i l’horda de sota no només és diferent sinó inferior i, per tant, necessita que la guiïn i, si cal, que la governin per la força. Per tant, l'esclavitud està justificada. Per tant, no hi ha res a dir si centenars de milers de persones són expulsades de casa seva. Els governants i els amos dels esclaus són uns sants.

Als anys trenta i quaranta en van dir nazisme. Avui, a Alemanya, el tabú que pesa sobre aquest terme és fulminant. ¿I si l’arrel d’aquesta hipersensibilitat alemanya fos la consciència que, en el fons, aquesta idea continua viva? El gran repte a què s’enfronta el govern alemany, i els occidentals, és trobar la manera d’abandonar aquest Carnaval del lucre amb la integritat moral intacta. Fins ara no hem vist gran cosa en aquest sentit, a part d’una inseguretat covarda. El quid de la qüestió no és el desconeixement de les alternatives morals, sinó la falta de voluntat. ¿Deixar-se portar per la cobdícia? ¿Fer el que és correcte? Tímidament triem la primera opció. Quan els governs occidentals s’adonin que el que està en joc és la democràcia liberal, la balança potser es decantarà cap a l’altra banda.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times