Llegeixo un article a l'ARA que es pregunta: “Què menjarem quan no hi hagi prou carn per a tothom?” Perquè, explica, “les hamburgueses vegetals, el tofu o el seitan són les alternatives més consolidades, però empreses i laboratoris també treballen en opcions de futur com la fermentació o la carn de laboratori”.
Entenc que als nostres adolescents o els oferim una indústria càrnica sensible amb els nous temps o ho perdrem tot. Que no poden menjar carn de porc dels que es transporten per carretera en camió de dos pisos, amb els de dalt pixant-se al damunt dels de baix. Però tinc una resposta claríssima a la pregunta. Menjarem senglars, hem de menjar senglars. Els que es mengen els sembrats, entren als horts, a les vinyes. Senglars. Que, com que s’han creuat amb porc vietnamita, tenen molts senglarets l’any. Menjarem senglars i cranc blau i menjarem espècies invasores. Senglars, senglars. Menjarem senglars.
Els caçadors tenen molt mala fama; els pescadors, en canvi, no gens. Però els caçadors, els caçadors raonables, com els pescadors raonables, com els treballadors d’escorxador raonables, han d’existir perquè són l’únic depredador dels senglars i dels cabirols. I els senglars i els cabirols es mengen el raïm que fa el nostre vi, els enciams que volem trobar al verdulaire, i el julivert que ens donen quan comprem lluç (que no està mal vist). Són una plaga terrible, que fa que, paradoxalment, els vegans hi surtin perdent. Si no acceptem que la guineu es mengi les gallines, però no volem acabar amb els caçadors de guineus, hem d’acceptar que el senglar es mengi tot el que plantem i alimentar-nos de tofu. Els caçadors, que al conte de La caputxeta eren els bons. Un bon caçador és tan bo com un bon pescador o com un bon treballador d’escorxador. Una altra cosa és que jo no ho vulgui veure.
