Des de diumenge passat al vespre he estat rebent missatges d’amics i coneguts que em diuen que “han pensat en mi” o que em pregunten “què coi passa a Badalona” o que em donen el condol.
Això m’ha fet pensar que potser podria interessar als lectors de l'ARA una reflexió de proximitat sobre la majoria més que absoluta d’Albiol a Badalona. No soc analista política, però conec força bé la ciutat i he seguit amb interès i un desassossec creixent la política municipal dels últims anys.
Ha passat gairebé una setmana i crec que és bon moment per fer-ho, allunyada ja de les primeres reaccions més viscerals i, per tant, probablement errònies.
Com segurament ja sabeu, tothom donava per fet a Badalona que l’Albiol tornaria a guanyar. El dubte era si trauria majoria absoluta i si les altres forces podrien/voldrien posar-se d’acord per governar. I us he de dir que aquest extrem generava una gran desconfiança: recordàvem experiències passades i durant la campanya hi havia senyals d’alerta, com la impulsiva resposta en una entrevista del candidat de Junts, David Torrents, dient que preferiria que governés Albiol abans que l’alcaldable d’Esquerra, Àlex Montornès. És molt difícil deduir ara si aquesta “relliscada” l’ha deixat fora de l’Ajuntament o si molts veïns dels barris del centre –on tenia el principal viver de vots– o bé s'han abstingut, o bé han votat Albiol.
Perquè la gran notícia, la gran estupefacció de la nit de diumenge, van ser, sí, els 18 regidors, però potser més encara quan vam saber que la llista del Partit Popular (a la papereta sí que hi havia les sigles que el candidat va amagar tota la campanya) havia estat la més votada al centre de la ciutat, a la Badalona vella, per dir-ho així.
Molts badalonins ens vam quedar atònits perquè, malgrat que es veia venir, no volíem creure que molts independentistes (com el mateix Albiol no es cansava de pronosticar) el votarien. És curiós: a Badalona, els contraris al Procés no han oblidat ni perdonat la imatge de la candidata de Guanyem, Dolors Sabater, fent el primer discurs després de la declaració d’independència del 27 d’octubre del 17, com a representant del món municipal; però, en canvi, els independentistes badalonins han votat Albiol sense recordar la seva visita als policies que s’estaven a Pineda dos dies després del Primer d’Octubre.
Albiol sabia que, sense tenir bons resultats als barris del centre, no gaudiria de la tan desitjada majoria absoluta. I va fer una campanya –molt ben dissenyada i amb molts mitjans– dirigida a aconseguir aquest objectiu. Va esborrar les sigles del PP, va moderar el to i va triar un eslògan amb qui tothom es pogués identificar: "Badalonisme", amb les lletres dels colors de la resta de formacions polítiques. Va insistir fins a l'avorriment que volia esborrar les fronteres ideològiques perquè tots els badalonins ens podríem posar d’acord en les necessitats de la ciutat.
I aquí, per mi, rau la clau del que va passar diumenge. Badalona ha passat les últimes legislatures immersa en batalletes de poca volada, mocions de censura i un alcalde forçat a plegar pel seu propi partit. I mentre passava tot això, la ciutat quedava aturada, sense que ningú pensés realment en el seu futur: la biblioteca central tancada tres anys, les instal·lacions esportives sense manteniment o la falta de protecció del patrimoni de la ciutat –sagnant– són només alguns exemples que han acabat amb la paciència de molts electors.
De manera que sí, l’Albiol ha guanyat per golejada per mèrits propis, però també per la incompareixença del contrari. Si no fa cap gran atzagaiada, governarà molts anys. Cal esperar que la resta de partits tinguin aleshores temps, gent i ganes de construir un projecte alternatiu.
PD: Una abraçada a Willy Toledo, que va fugir de Madrid i s’ha instal·lat a Badalona.
