Agustí Villaronga, marcar la diferència
Quan es va estrenar El mar, la pel·lícula d’Agustí Villaronga que adapta la novel·la del mateix títol de Blai Bonet, en un cinema de Barcelona –ja desaparegut– van trobar necessari posar un cartell a l’entrada de la sala avisant els espectadors del que anaven a veure. Estava fet amb la impressora de l’oficina i advertia de tres coses: “U, aquesta pel·lícula conté imatges que poden ferir la seva sensibilitat. Dos, els actors parlen en mallorquí. Tres, no hi surt el mar”.
Dins la seva escassa voluntat d’entendre res, qui fos que va escriure allò apuntava cap a una idea certa: aquella no era una pel·lícula com qualsevol altra. Onze anys més tard, s’havia de repetir un fet semblant amb motiu de l’estrena d’un film de Terrence Malick, L’arbre de la vida: en uns cinemes de Barcelona que la projectaven, van posar cartells a l’entrada per avisar els espectadors que segurament la trobarien una pel·lícula difícil. Difícil, una altra vegada, volia dir diferent. El mateix es podia dir de Blai Bonet. La seva novel·la, devastadora i a la vegada transparent, va ser, i és, una de les obres més misteriosament rares, una de les mirades més severes i al mateix temps més profundament pietoses sobre la condició humana, que ha donat la literatura catalana del segle XX. La pel·lícula de Villaronga tancava el segle XX i sortia a camí del XXI. Totes dues, novel·la i pel·lícula, són obres a part, une autre chose, la mena d’obres que només es pot permetre una cultura quan és prou madura.
Agustí Villaronga venia del cinema underground dels anys setanta i del pop, de directors com Lynch o Cronenberg quan encara eren de minories, de la sèrie B, de l’expressionisme alemany, però també de la solidesa clàssica del seu admirat John Huston. Era un autor convençut de la connexió entre poesia i cinema, o entre literatura i cinema, i adaptava (llegia) els llibres de Bonet, d’Emili Teixidor, de Joan Sales o d’Alessandro Baricco amb una estimació profunda, que aconseguia la transmutació del llenguatge escrit al filmat, com ho va fer justament Huston amb Els morts de Joyce. Tras el cristal, Aro Tolbukhin, dins la ment de l’assassí (que va codirigir amb Lydia Zimmermann i Isaac Pierre Racine) o la recent El ventre del mar són focus de llum obscura, que projecten una fascinació perdurable. Pa negre i Incerta glòria van aconseguir, a més, grans públics i són, sens dubte, esdeveniments de la història del cinema català, peces de referència. Si no perdem del tot el nord, tots els títols esmentats esdevindran clàssics amb el temps. Com va dir en una ocasió el també cineasta Antoni Aloy, amb qui Villaronga i Biel Mesquida van coescriure el guió d’El mar: “[El cine de Villaronga] ens obliga a mirar el que no volem veure. Ens embruta per ensenyar-nos que de la foscor neix la llum, i que no hi ha llum més bella que la que resplendeix en l’obscuritat”. Agustí Villaronga ha marcat la diferència, en el que ha dit i en com ho ha dit. Gràcies a ell ara tenim una cosa que no hauríem tingut sense ell. La mena de cosa que només deixen els grans.
