Aguanti’s el dolor i el patiment
No trigarem a veure vells buscant desesperadament un camell que els doni l’analgèsic que els neguen a la farmàcia perquè el sistema que els controla diu que ja n’han pres molts aquest mes. Per si no en tenien prou de sentir-se sobrers en un sistema que anteposa la productivitat a tota la resta, ara els repeteixen per totes bandes que no és bo que prenguin tantes pastilles, que tenen molts efectes secundaris. O sigui que res, si teniu dolor suporteu-lo amb estoïcisme judeocristià; si no podeu dormir, feu-vos una valeriana; si noteu el pes feixuc de la depressió, digueu-ne tristesa i apunteu-vos a algun taller de ceràmica o macramé. És cert que el consum de medicaments ha augmentat, segons les estadístiques, però les xifres només són això: xifres. ¿Algú es pot creure que prenem analgèsics, medicaments per a la tensió o per al colesterol per gust? ¿Que ens enganxem al paracetamol com si fos heroïna?
L’altra pota de la farmacofòbia és la dels qui denuncien que estem medicant el malestar social. I esclar, és una part important de la salut i és evident que un antidepressiu o un ansiolític no li solucionen el problema gros a algú que viu en la precarietat laboral, que té dificultats per trobar un habitatge o que ha de fer mans i mànigues per aconseguir que els ingressos li cobreixin les inflacionades despeses. Cap persona en aquesta situació a qui les seves circumstàncies l’hagin aclaparat fins al punt d’afectar-li la salut mental es pensa que la medicació li canviarà la vida, però pal·liar els efectes d’aquest dolor socioeconòmic és tan important com tractar els símptomes d’una infecció o una cama trencada. Les declaracions de la comissionada de Salut Mental, Belén González, en què anunciava un pla de “prescripcions socials com a alternativa” amb “esport en comptes de Rubifén, associacions feministes en comptes de sertralina o un sindicat en comptes de lorazepam” són un insult per als pacients que pateixen TDAH, depressió o ansietat. I encara resulten més ofensives venint d’una psiquiatra. I que s’afirmi una vegada i una altra que la pobresa produeix trastorns mentals és tornar a la clàssica estigmatització segons la qual hi ha més bojos entre les classes baixes. Quan es diu que no està bé medicar les condicions socials el que s’està dient en realitat és que aquest tipus de patiment és suportable, no tan important com el patiment d’un dolor físic amb causes orgàniques concretes i evidents. Si no surt a les anàlisis és que t’ho fas tu sola, són els nervis, que deien abans. Encara sort que no ens diuen histèriques. Qui demana ajuda és perquè en necessita i tenir problemes de salut mental no és incompatible amb una forta consciència social. A un pacient que es troba malament què volen que li digui el seu metge: que faci una revolució? Que ho deixi tot i se’n vagi a viure al bosc?
Cal recordar que els farmacòlegs que ens renyen i alarmen per prendre el que ens han receptat coneixen a fons els medicaments, però no tracten mai amb pacients reals. Quan repeteixen una vegada i una altra que “estem medicant massa els vells, els pobres i les dones” les seves paraules tenen un efecte secundari indesitjable molt pitjor que els de la sobremedicació: instal·lar la sospita i la desconfiança en el nucli fonamental de qualsevol sistema de salut, la relació entre metge i pacient. Si volen ajudar haurien de denunciar la sobresaturació i les llistes d’espera, que empitjoren molt més la salut que prendre’t una pastilla per al dolor. Animar els malalts a deixar la medicació és una enorme irresponsabilitat que en el fons el que està promovent és que el pacient mateix sigui qui hagi de prendre aquesta decisió sense comptar amb el criteri del metge que el coneix.