El líder del PP no es presenta a les eleccions gallegues, però serà ell qui les guanyi o les perdi. A Feijóo se li ha posat cara cerúlea. Caixa o faixa, com diria Joan Prim quan es jugava en una batalla la faixa de general o la caixa de pi.
Si el PP obté una majoria absoluta (38 diputats) que li permeti continuar al govern, Feijóo haurà guanyat. Es mantindrà al lideratge del partit i el conduirà a les europees del juny. Per contra, si l’actual president de la Xunta, Alfonso Rueda, no reedita una victòria suficient, Feijóo estarà sentenciat. Potser serà després de les europees, però Feijóo haurà consumit el crèdit intern que li quedava.
Autoajuda
Feijóo no ha llegit l’abecé dels llibres d’autoajuda i no ha gosat ser ell mateix. De tants equilibris amb el sector dur del seu partit ha oblidat per què el van elegir en el congrés on van defenestrar Pablo Casado. Feijóo tenia l’avantatge de no formar part del nucli pestilent de la Génova de María Dolores de Cospedal, ni tampoc del govern de Mariano Rajoy i Soraya Sáez de Santamaría. Ell representava la gestió ordenada i l’administració autonòmica. Autonomisme d’ordre, tot i que només calgués llegir la premsa gallega per entendre per què l’anomenaven “el tauró” en petit comitè. I és que una cosa és saber callar i l’altra ser un moderat. Però el discurs autonomista i dialogant li va durar a Feijóo el que va durar la seva primera visita a les Jornades del Cercle d’Economia, on va parlar de finançament i de llengua gallega. La seva posició no va superar el dia a dia a Madrid.
Amb el temps, com el seu predecessor, Feijóo està col·lisionant cada cop amb més duresa amb les mateixes forces que van acabar amb Casado i que representen el PP madrileny d’Ayuso i Aznar. Espanya és una, homogènia, i no hi pot haver esquerdes al discurs dels absoluts.
Error o arronsament?
Feijóo ha ensopegat amb ell mateix en aquesta campanya, i és tan difícil d’entendre com ha comès un error tan gros que alguns hi busquen una lògica misteriosa o audaç.
Quan Feijóo parla d’indults no només comet l’error comunicatiu d’introduir un tema nou i difícil de controlar en campanya, sinó que transforma les autonòmiques en un enfrontament de política espanyola i regala una posició de coherència a Vox . Quan Feijóo es reuneix amb setze periodistes i diu que la normalització política passa per parlar amb Junts i per algun tipus d’indult condicionat al president Puigdemont, queda atrapat en la seva pròpia trampa. La teranyina d’absoluts en què està enredada la retòrica nacionalista del PP no només no li deixa fer política, sinó que no li permet ni parlar en un off que esdevé una bomba de rellotgeria. Potser Feijóo no va dir res que a ell li sembli estrany, però quan la posició pública i la privada estan tan allunyades es veu la part més hipòcrita de la política. El “se sabrà tot” de Puigdemont va tenir un efecte accelerador que va precipitar Feijóo a caure al seu propi parany.
El PP té un problema amb Vox que l’error de les paraules de Feijóo només ha empitjorat. En les últimes eleccions generals, la ultradreta va obtenir 80.000 vots a les quatre circumscripcions gallegues, al voltant del 5% dels sufragis. Avui serien suficients per amenaçar la majoria del PP, la qual cosa ha portat els propagandistes de la dreta a instar a “l’obligada unió del vot constitucionalista”, en paraules de l’editorial de La Razón de divendres.
I la pensió qui la paga?
Abundant en la tradició clientelar del PP sobre una part de l’electorat gallec, la Xunta va comunicar, a 48 hores de les eleccions, per SMS, una pujada salarial a tot el personal sanitari. Veurem en les pròximes hores si la por del pensionista que es preguntava qui li pagaria la pensió si perdia el PP pesa més que les ganes de canvi.
Els observadors asseguren que “hi ha partit”. La candidata del Bloc Nacionalista Gallec, Ana Pontón, s’ha beneficiat de la firma de la pau dins de l’espai galleguista. Pontón apareix com una candidata presidenciable i acceptada més enllà de les seves files. Una aposta que té al darrere l’estratègia d’un PSOE que li dona suport sense dissimular i amb qui formaria govern.
En cas d’igualtat de forces, la governabilitat podria quedar en mans de Democracia Ourensana, una organització populista i antipolítica que acostuma a tenir vot ocult i pot fer resultats sorprenents.
Pedro Sánchez s’hi juga menys que Feijóo i només en positiu. Si el seu candidat acabés formant govern amb el BNG, es veuria reforçada l’estratègia de l’Espanya diversa en la qual recolza –fent de la necessitat virtut– el seu govern. La carambola seria històrica.
