Aguanta, nena, aguanta

És molt interessant aquesta crònica que firma Quim Aranda sobre la difunta princesa Diana de Gal·les, a qui tots els vacunats anomenarem sempre “Lady Di”. Diu que Guillem, el seu fill gran, ha dit a Twitter que la BBC va contribuir a “empitjorar la relació dels seus pares” quan no va controlar “els mètodes del periodista Martin Bashir, que van esperonar la por que Lady Di va sentir en els seus últims anys de vida i van fer que revelés informacions molt íntimes de la vida privada del matrimoni”.

Guillem, com la meva àvia, doncs, és partidari de l’“aguanta, nena, aguanta”. El periodista va fer que la princesa revelés secrets matrimonials. Però eren uns secrets que existien. Eren secrets no gaire agradables, com ara que Carles tenia una amant, també casada, a qui sempre va estimar. Que l’esposa sabés que hi havia una amant i que ho digués públicament es pot entendre com una mena de catarsi. Hi ha qui ho explicaria, hi ha qui no ho explicaria. Això va a gustos. Però el fet que l’amant existís és el que obligava l’esposa a prendre una decisió. Fer veure que no ho sabia? Potser aquesta hauria estat la preferència de la família reial i en particular de Guillem, que llavors era un nen. Que dissimulés, que és el que ha fet, per exemple, la reina espanyola Sofia. S’entén que si els casen per conveniència els prometin, a canvi, bufets lliures de sexe.

Em sorprèn que aquest noi, però, no redimeixi ni una mica la seva mare, que es va casar enamorada. Em sorprèn que li foti la culpa, de l’amor del pare per l’amant, de les banyes, del dolor, al fet que ella expliqués aquests secrets. Aquest és un mal que no vol soroll, se sol dir. Els draps bruts es renten a casa, se sol dir. Suposo que totes les llengües en tenen, de refranys d’aquests, preparats per a la resignació i la pena.

Empar Moliner és escriptora