Agressivitat xinesa
REPRESSIÓ. De les biblioteques de Hong Kong n’han començat a desaparèixer llibres escrits per militants de la lluita per la democràcia. La censura es reforça emparada per la nova llei de seguretat nacional imposada pel règim xinès. La policia arresta els que porten símbols en favor de la independència de l’antiga colònia britànica. Parlar de “consciència” es considera una “incitació a la subversió”. Pequín ha institucionalitzat l’aniquilació cultural i política. La llei del més fort permet perseguir els “enemics del règim”, censurar les idees i aniquilar llibertats civils d’un territori que no està legalment sota el domini total de la Xina. El cop de força de Pequín es carrega, de cop, els 27 anys que encara faltaven, en teoria, fins que la sobirania hongkonguesa s’hagués de dissoldre per complet en el sistema únic que imposa el règim xinès.
“Una de les grans conseqüències geopolítiques de la crisi del coronavirus és l’agressivitat xinesa a les seves fronteres”, advertia divendres el director adjunt de la Fundació per a la Recerca Estratègica de París, Bruno Tertrais, durant la presentació de l’anuari del Cidob.
TENSIÓ. El règim xinès va desbocat, dins i fora de les seves fronteres. La repressió als musulmans de Xinjiang inclou esterilitzacions forçades i camps de concentració on afaiten els presoners per comerciar amb els seus cabells.
Fa només un parell de setmanes l’enfrontament militar entre forces índies i xineses en una zona en disputa a l’Himàlaia va deixar almenys 20 soldats indis morts i un nombre desconegut de víctimes xineses, en l’incident més sagnant dels últims cinquanta anys. Per a Nova Delhi, el règim de Xi Jinping és avui una potència hostil. La tensió s’ha intensificat també a les aigües del Pacífic. La marina nord-americana va enviar la setmana passada dos grups de portaavions al mar del sud de la Xina per primera vegada des del 2014, mentre que la Xina hi feia exercicis militars en unes aigües en disputa.
Com recordava fa uns dies el columnista Gideon Rachman al Financial Times, les quatre grans economies del món, en funció del seu poder adquisitiu -la Xina, els Estats Units, el Japó i l’Índia-, “estan molt preocupades pels equilibris de poder a la regió indopacífica”.
INESTABILITAT. El desconcert global per la pandèmia coincideix amb exhibicions de força de vells poders imperials. França i Turquia topen a Líbia i al Mediterrani; la nostàlgia imperial britànica aboca els brexiters i el Regne Unit sencer a un final sense acord amb la Unió Europea; Rússia excel·leix en la seva capacitat de sembrar caos i confusió desinformativa al continent europeu i reapareix a l’Afganistan. Els Estats Units, enretirats del seu paper de gendarme global, acumulen greuges per al que molts experts han volgut etiquetar ja com segona Guerra Freda, aquest cop per mesurar forces amb Pequín. Tots dos, a més, han entrat en una cursa per escenificar la seva capacitat d’influència i suposada solidaritat amb el continent africà en plena pandèmia.
Cap on ens porta aquesta nova agressivitat? Tertrais apunta, en el seu article per al Cidob, al “risc d’accions polítiques o militars oportunistes”, a “la revenja de les fronteres i l’ascens del sobiranisme”. La incertesa del covid-19 s’escampa enmig de la inestabilitat política global. La pandèmia que ens ha fet encara més interdependents accelera, alhora, una competició global de la qual -com advertia Tertrais divendres- ningú en sortirà més fort. No hi haurà un guanyador absolut.
