Una persona gran no s’embolica amb una bandera i es posa a bramar espontàniament amb els ulls fora de les òrbites com si fos víctima d’una agressió o d’un atac de nervis si no percep una amenaça al seu ordre cognitiu més profund. I el mateix passa amb els que van al carrer Ferraz a resar el rosari o cridar “¡Guardia Civil, recuerda tu fusil!” O amb els tres agents suspesos pel ministeri de l’Interior perquè s’han mostrat disposats a “vessar sang” per Espanya.
Si l’equipatge atàvic i cultural dels espanyols que aquests dies s’estan manifestant al carrer o en declaracions polítiques es pogués analitzar com una mostra d’orina, hi trobaríem restes de la Contrareforma, de “són els catalans el lladre de tres mans”, del duel a garrotades de les pintures negres de Goya, d’“abans honra sense vaixells que vaixells sense honra”, del "Trágala”, del “que inventin ells!”, de “parla en la llengua de l’Imperi”, del “perro catalán”, de les tortures a Via Laietana, de quaranta anys de franquisme i de “si ellos tienen UNO, nosotros tenemos dos”.
Una llei d’amnistia que no els perjudica per res en la seva vida de cada dia els ha fet saltar de la cadira amb una agressivitat irracional i desproporcionada.
La paradoxa és que aquesta Europa a la qual mira l'Espanya autàrquica a la recerca d’un cop de mà per aturar l’amnistia és la mateixa Europa que han blasmat perquè no detenia els exiliats. L’amnistia diu que pretén “fomentar l’estabilitat econòmica i el progrés cultural i social tant de Catalunya com del conjunt d’Espanya”. Deu ser per això, perquè pretén el progrés, que s’hi oposen com energúmens.
