Em sembla que, com la majoria d’éssers de la catalana terra, inclosa la senyora més vella del món, que també és nostra, no entenc si això del Quart Cinturó és bo o és dolent. De fet, no sabia ni que n’hi havia més, de cinturons: el primer, el segon i el tercer (dic jo). No entenc per què els uns el volen i els altres no. Estem tots una mica esprius, a hores d’ara. Amb una mica de ganes d’allunyar-nos d’aquesta nostra covarda, vella, tan salvatge terra, i al mateix temps, sense moure’ns-en, per les raons que tothom coneix (i perquè fugir “nord enllà”, amb transport públic, és una tasca heroica).
Pot passar, esclar, que ara que el Hard Rock i l’ampliació del Prat s’aparten de la negociació, l’escull insalvable sigui el Quart Cinturó aquest, que, com els confessava, no sé si millora o empitjora la nostra vida (suposo que, almenys, si es fa, millorarà la del Florentino de torn). I pot passar, esclar, que sent el Quart Cinturó l’escull insalvable, ningú cedeixi i no hi hagi pressupostos. Pot passar, esclar, que als uns ja els vagi bé que no n’hi hagi, de pressupostos, per deixar el govern en precari, forçar noves eleccions, i provar de guanyar-les. Llavors, si això passa, un dia s’hauran de negociar els pressupostos de nou, però amb els líders canviats de cadira o amb els mateixos líders asseguts exactament a la mateixa cadira. I es tornarà a negociar el Quart Cinturó dels pebrots, i ningú cedirà, perquè si no vas cedir llavors, per quina raó hauries de cedir ara?
Amb aquest panorama a la dissortada pàtria, considero que estaria bé que els partits polítics del Parlament, si no es posen d’acord per aprovar pressupostos i s’han de prorrogar, cedissin els diners de més que no arribaran a entitats socials. Aquells diners que no veurem ni a l’escola, ni a la sanitat, ni al transport perquè hem de fer (o no) el Quart Cinturó, que vagin als que, mentrestant, s’arremanguen. Que no es perdin, sisplau. Això sí que és business friendly.
