I com m’agradaria fotre el camp, nord enllà...

Em sembla que, com la majoria d’éssers de la catalana terra, inclosa la senyora més vella del món, que també és nostra, no entenc si això del Quart Cinturó és bo o és dolent. De fet, no sabia ni que n’hi havia més, de cinturons: el primer, el segon i el tercer (dic jo). No entenc per què els uns el volen i els altres no. Estem tots una mica esprius, a hores d’ara. Amb una mica de ganes d’allunyar-nos d’aquesta nostra covarda, vella, tan salvatge terra, i al mateix temps, sense moure’ns-en, per les raons que tothom coneix (i perquè fugir “nord enllà”, amb transport públic, és una tasca heroica).

Pot passar, esclar, que ara que el Hard Rock i l’ampliació del Prat s’aparten de la negociació, l’escull insalvable sigui el Quart Cinturó aquest, que, com els confessava, no sé si millora o empitjora la nostra vida (suposo que, almenys, si es fa, millorarà la del Florentino de torn). I pot passar, esclar, que sent el Quart Cinturó l’escull insalvable, ningú cedeixi i no hi hagi pressupostos. Pot passar, esclar, que als uns ja els vagi bé que no n’hi hagi, de pressupostos, per deixar el govern en precari, forçar noves eleccions, i provar de guanyar-les. Llavors, si això passa, un dia s’hauran de negociar els pressupostos de nou, però amb els líders canviats de cadira o amb els mateixos líders asseguts exactament a la mateixa cadira. I es tornarà a negociar el Quart Cinturó dels pebrots, i ningú cedirà, perquè si no vas cedir llavors, per quina raó hauries de cedir ara?

Amb aquest panorama a la dissortada pàtria, considero que estaria bé que els partits polítics del Parlament, si no es posen d’acord per aprovar pressupostos i s’han de prorrogar, cedissin els diners de més que no arribaran a entitats socials. Aquells diners que no veurem ni a l’escola, ni a la sanitat, ni al transport perquè hem de fer (o no) el Quart Cinturó, que vagin als que, mentrestant, s’arremanguen. Que no es perdin, sisplau. Això sí que és business friendly.