De fa un temps vivim una autèntica passió per la roba manifestament cutre i clarament lletja, entre la qual s’emporta la palma la de grans cadenes de supermercats o de multinacionals com Ikea. Una roba pretesament matussera pel que fa al disseny i propera als uniformes dels seus treballadors, amb els colors corporatius i els logotips en emplaçaments ben visibles. Un exemple clar és Lidl Hype, la col·lecció càpsula llançada recentment per la cadena alemanya, integrada per peces de roba i complements. No hi falten les vambes, amb la voluntat de reeditar l’èxit que van tenir el 2020, quan van partir d’un preu irrisori i van arribar als 2.000 euros a la revenda. Però què impulsa aquesta tendència, què la subjau i qui la lidera?
Els uniformes laborals són un símbol clar dels estrats més precaritzats de la classe treballadora. Estèticament qüestionables, tenen la finalitat de disciplinar els cossos per a una màxima productivitat. Els treballadors queden fagocitats visualment com a peça de l’engranatge de l’empresa a la qual entreguen el seu cos, que és usat, a més, com a suport de propaganda corporativa. A quantes d’aquestes persones els queden ganes de seguir duent aquesta roba més enllà de la jornada laboral? Clarament, a poques. I això ens dona la pista de qui està poblant la tendència: gent de classe mitjana-alta, propera al món creatiu i cultural, amb sensibilitats esquerranoses i gustos alternatius. Mentre les persones de classes humils s’apropien d’estils i marques de persones riques creient que l’ascensor social els durà a algun pis més elevat, persones privilegiades fagociten la indumentària que condemna les que no ho són a unes condicions laborals precàries creient que estan trencant alguna barrera social. Un autèntic joc de cadires que constata que la tensió entre classes és un dels motors principals de la moda.
Però, en definitiva, res de nou sota el sol, ja que, en el passat, la reina Maria Antonieta ja es va fer construir un idealitzat poblet dins els jardins de Versalles i, disfressada de pastora, s’envoltava de cabres i vilatans quan l’estricte protocol de palau la saturava. La duquessa d’Alba es vestia de maja, imitant el corrent de reivindicació popular del moment, afí a la visió rousseauniana d’idealització del camp. Tampoc podem oblidar les mascarades, on els cortesans s’entretenien vestint-se excepcionalment de qui no eren. L’estetització i exotització de les classes baixes per part dels privilegiats ens ha acompanyat de manera recurrent des de les proclames il·lustrades de llibertat, igualtat i fraternitat. Però el que no podem oblidar és que les grans revolucions liberals van acabar servint als interessos burgesos i obviant l’apoderament del poble. Tal com afirmaria el lema del despotisme il·lustrat: “Tot per al poble però sense el poble”,
En cap cas crec que no puguem escapar de l’estètica que es creu que ens pertoca per la nostra condició, tot i que tampoc podem oblidar que les realitats socials i culturals carreguen de semàntica i de lluita política les diferents maneres de vestir, les quals, fora de context, acaben reduïdes a continents sense continguts. El què està clar és que, lluny d’enderrocar les desigualtats socials amb aquests intercanvis estètics, bàsicament estem removent les aigües més superficials. Amb això no estic dient que la roba no sigui una arma de gran potència simbòlica, però si aquesta no va acompanyada d’una voluntat clara de transformació, la seva efectivitat és difícil. ¿O algú creu que quan alguna persona es vesteix amb un uniforme de reposador de supermercat també vol assumir les seves condicions laborals? En tot cas, seguim fent que tot sembli que canvia perquè no acabi canviant res.
