M’agrada ser d’aquí / Suspendre i passar

M’agrada ser d’aquí

El dia que, no fa gaire, vaig veure que el conseller Argimon aixecava la mà i, amb la credibilitat que li dona la seva trajectòria, una veu greu i un jersei de coll alt negre, es vanava dient que els casos de la variant delta plus a Catalunya es podien comptar amb els dits, vaig començar a tremolar. El dia que, més o menys per les mateixes dates, vaig sentir un científic del consell assessor que en la seva habitual secció radiofònica assegurava que no hi hauria sisena onada a Catalunya, vaig tenir la certesa que no trigaria a empassar-se les seves paraules. Amb les festes de Nadal a la cantonada, ja sabem que a Argimon se li han disparat els casos i que la sisena onada arribarà abans que els Reis d’Orient. La gran virtut és que aquest repunt d’hivern ens visita quan tres de cada quatre catalans ja estem vacunats. I encara que ens podem contagiar i que es comença a demostrar que l’eficàcia de les vacunes baixa a partir del quart mes, els casos greus seran molts menys que en la cinquena onada, que va col·lapsar el sistema sanitari i quan, pitjor encara, morien desenes de persones cada dia. Aquest percentatge altíssim de persones vacunades (més alt encara si mirem només els més grans de 12 anys) és un mèrit de tots. L’administració ho ha fet bé, en l’organització i en la campanya de comunicació. Però la medalla d’or ha de ser per a la gent i per al nostre tarannà. A l’hora de la veritat, la solidaritat, la disciplina i l’altruisme funcionen. Tips de sentir que els alemanys o els nòrdics són gent modèlica en tot, aquí hem donat una lliçó. Un ensenyament que no és nou. Quan mirem on hi ha més donació d’òrgans al món, apareix Catalunya al podi. Quan es calcula qui dona més sang, tornem a sortir al capdavant. Quan es fa un Gran Recapte o una Marató, col·laborem més que ningú i donem el que no tenim. M’agrada ser d’un lloc que, quan convé, no sé si seguem cadenes, però ens ajudem els uns als altres sense preguntar què votes ni què penses. 

Suspendre i passar

No m’agrada pertànyer a un lloc –digues-li país, digues-li estat– que juga amb l’educació com si fos el joc de l’oca. Segons com, vas endavant; segons com, tornes enrere, amb el risc de caure al pou. I el més greu és que tot sembla fruit de l’atzar. O, pitjor encara, del criteri de qui mana en cada moment. En les decisions polítiques sobre educació, tantes i tan canviants, no sembla mai que hi hagi ciència sòlida al darrere. El criteri és a la babalà, el si l’encerto l’endevino de la moda del moment i el populisme d’agradar als que intueixes que són els teus votants. Aquesta setmana ha transcendit que repetir curs serà, a partir d’ara, una cosa molt poc freqüent. El reial decret d’avaluació, aprovat aquest dimarts pel govern d’Espanya, ha eliminat els exàmens de recuperació –de juny o setembre– i pretén impulsar una nova cultura en què els exàmens no siguin l’única forma d’avaluar. Ras i curt, que els alumnes de batxillerat podran graduar-se i presentar-se a la selectivitat amb una assignatura suspesa. A l’ESO podràs tirar endavant encara que vagis ben peix de més d’una matèria. De fet, passarà a la història el límit dels tres insuficients i ja podràs passar curs sense límit d’assignatures suspeses. Això sí, ho decidirà el claustre de professors en funció del seu bon nas i de l’avaluació continuada. Al batxillerat, amb la nova llei, s’admetran dos suspensos a primer. I embolica que fa fort. A aquest pas, cada vegada caldran menys colzes, cada cop hi haurà menys esforç, cada dia se sabrà menys de res i, això sí, els nostres adolescents tindran més temps per formar-se a través del TikTok. Si la solució per evitar el fracàs escolar és abaixar el llistó i exigir menys, obriu la porta, que baixo. Això sí, els nois que no pateixin. I, sobretot, que els Reis d’Orient els portin tot el que han demanat a la carta... si amb tantes faltes d’ortografia els patges poden entendre què han escrit.