L’àgora global i el simposi local
El fenomen social de què parlaré és el de la generació i transmissió d’idees, de tot tipus, i el seu impacte sobre els territoris. De bell antuvi ho faré sota dues hipòtesis simplificadores, que després modificaré en la direcció del realisme: que la població del món està fixada -diguem que, com en el passat llunyà, només es mou a peu- i que, potser com serà en el futur, la xarxa ha fet possible una àgora global perfecta. És a dir, una situació en què la combinació de converses, debats, simposis i altra mena de contactes socials que els ciutadans d’una polis grega podien desplegar a la plaça pública, la podrien tenir ara, amb efectes cognitivament idèntics, els ciutadans del món a la xarxa.
En aquestes circumstàncies encara hi hauria generació i transmissió local d’idees, per exemple en l’educació dels infants o en les pràctiques del treball, però el seu paper seria limitat i informal. Tota l’educació formalitzada evolucionaria cap a la xarxa, on prosperarien plataformes de coneixement amb un arrelament territorial dèbil. Les persones emissores d’idees no es mourien del seu lloc de residència i les receptores tampoc. Evidentment, hi hauria temàtiques locals, definides com aquelles que interessen a residents d’un lloc determinat, però així i tot no hi hauria raó perquè els emissors i recipients es congreguessin.
Tindríem moltes sorpreses si poguéssim copsar com serà la xarxa dels nets dels nostres nets. Però així i tot -potser és manca d’imaginació- penso que no arribarem a l’àgora global perfecta. Les claus comunicatives del llenguatge corporal, els encontres accidentals, la consciència de mútua observabilitat en reunions, etc. seran molt difícils de reproduir a la xarxa. I increpar fins a arribar al mastegot no serà possible (ni tampoc recomanable, esclar). En tot cas, no hi som, a l’àgora perfecta, ni hi serem en les properes dècades.
En aquestes condicions reneix la rellevància del simposi -de reunir-se a debatre entorn d’un vas de vi- o, en àmbits acadèmics, dels seminaris o grups de treball presencials i interactius. Una bona notícia per al futur de les universitats. El panorama que llavors es dibuixaria és el d’una àgora global no associada a cap territori complementada per multitud de simposis locals. Faig notar que, encara que el talent innat estigui uniformement distribuït, això no comporta que la distribució d’emissors i de receptors d’idees sigui uniforme. Hi haurà contrades que, potser perquè són més riques o perquè hi tenen tradició, dedicaran més recursos a l’educació i, com a conseqüència, acabaran tenint més emissors que el que els correspondria pel pes de la seva població.
Si ara relaxo també la meva segona hipòtesi -que la població no es mòbil-, el panorama canvia radicalment. Si l’àgora global no és perfecta, la proximitat física entre emissors i receptors afegeix valor a uns i altres. Si, a més, els emissors i receptors es poden moure, llavors la seva aglomeració esdevé possible i inevitable. És, a més, una cosa sobre la qual es pot actuar des de les autoritats públiques. Fer-ho és rellevant. Ser un nucli emissor d’idees, i potser induir al seu voltant una acumulació de receptors, és molt desitjable i altament correlacionat amb la prosperitat econòmica.
Per a Catalunya, o Espanya, l’impacte de l’àgora global ens ajuda com a receptors però ens perjudica com a emissors. Moltes idees que transmetíem des d’aquí es poden ara rebre directament des de les fonts amb màxima autoritat. D’aquí que sigui important treballar per retenir i atreure talent que ens faci presents a la xarxa amb continguts, diguem-ne, universals i exportables.
Ara bé, com ja he argumentat, queda un espai irreductible per a la contigüitat presencial. L’àgora es pot virtualitzar molt, el simposi molt menys. I és en el terreny del simposi, del grup petit que ressona en proximitat, que haurem de plantar la batalla. Crec que, comparativament parlant, estem en una posició favorable per a la formació d’un clúster de coneixement. Cal pensar que, superat el covid, la mobilitat d’estudiants es reprendrà on la vam deixar, que la de conferències o de congressos no només tornarà sinó que ho farà amb més força perquè és el complement necessari de la virtualització i la globalització de les empreses. I tenim el clima, les ciutats, el mar i les muntanyes, la localització europea i, a pesar de tot, un cost de la vida competitiu. Tot això suma, però no és suficient: també hem de garantir un entorn sanitari, educatiu i cultural de primer ordre. Tres components que hem de cuidar.
