Segur que l’escàndol dels cartells dels germans Maragall no és un cas únic, però es tracta d’un exemple intolerable de barroeria i de mal gust, impropi d’un partit que semblava haver arribat a certa majoria d’edat. Com que sembla evident que tota la plana major d’ERC en tenia notícia, no parlem només d’una mala praxi, sinó d’un encobriment, i, per tant, és just que s’assumeixin responsabilitats.
Dit això, no estem parlant (que se sàpiga) de corrupció, sinó d’una pràctica moralment inacceptable. Els atacs de falsa bandera, com la manipulació de les xarxes socials o les filtracions interessades, són maniobres que molts partits polítics han utilitzat per perjudicar els seus adversaris. Tots recordem els dossiers falsos dels governs del PP, la gravació de la conversa de la Camarga, que Método 3 va atribuir a José Zaragoza, del PSC; o bé, anys abans, les ajudes econòmiques que Fèlix Millet, per inspiració de CDC, va concedir al partit d’Àngel Colom i Pilar Rahola, escindit d’ERC.
Ara és ERC qui està en fals, després de molts anys de presumir de pau interna, de comportament irreprotxable i fins i tot –en el cas de Junqueras– de bondat personal. No ha d’estranyar que l’opinió pública hi suqui pa. I el partit ni tan sols pot tancar files a causa de la guerra interna entre la direcció interina –encapçalada per Marta Rovira amb el suport de Pere Aragonès– i els seguidors de Junqueras, que aspira a reconquerir el poder. No sembla una batalla ideològica, sinó una lluita entre la renovació inajornable i la reivindicació personal d’un líder que no vol plegar sense sotmetre’s al veredicte de les urnes, que li han estat vedades.
Els republicans han de valorar que, si més no, els seus adversaris electorals s’estan abstenint de burxar la ferida. Els silencis de Junts i del PSC són certament notoris, i això sens dubte té a veure amb el fet que ERC, malgrat ser un animal ferit, continua tenint la clau de la legislatura catalana. Més concretament, la clau la tenen els soferts militants republicans, que hauran de validar un eventual acord amb el PSC, cosa que no serà gens fàcil: l’assemblea pot adoptar fàcilment un caràcter plebiscitari sobre la gestió de la direcció del partit.
Els negociadors d’ERC, comandats per Rovira, volen i dolen, perquè si s’investeix Illa a canvi d’un bon acord de finançament serà el mateix Illa, com a president, qui se’n beneficiarà. D'altra banda, aquest acord s’ha de prendre a Madrid, on els vots de Junts també són necessaris. I Junts no vol vincular finançament amb investidura. Per tant, no serà fàcil. Els socialistes, almenys, saben que ERC no està en disposició d’afrontar una nova cita amb les urnes... almenys en solitari: se senten veus que demanen un nou Junts pel Sí, o un front populaire a la francesa, amb la CUP. Però ara aquestes opcions sonen desesperades. El millor per al partit seria instal·lar-se a l’oposició i llepar-se les ferides. Si el preu a pagar –un president “del 155”– és excessiu, ho haurà de dir una militància crispada, dividida i decebuda.
I vet aquí com una conjuntura que semblava ideal per fer un pas endavant en la via d’una major sobirania fiscal i econòmica pot naufragar pels embolics d’una formació amb tots els lideratges posats en entredit. El congrés d’ERC, on s’espera un sòrdid voleiar de ganivets, està convocat per al novembre. I falta molt, per al novembre. Ara com ara, sembla una agonia massa llarga. Per al partit i per al país.
