Els 'armilles grogues' i l'era Macron

Periodista i escriptoraTornen a ser notícia unes imatges de París que ens són familiars: fum negre sortint d’unes barricades improvisades als Camps Elisis, manifestants que llancen llambordes a la policia, l’Arc de Triomf que desapareix darrere d’un núvol de gas lacrimogen... Aquesta vegada, però, les imatges incorporen una novetat: els manifestants porten unes armilles grogues reflectores. No són estudiants grenyuts ni sindicalistes militants ni tampoc agricultors enfurismats. No estan afiliats a cap partit polític i tenen orígens socials molt diferents. No tenen cap líder, s’han reunit gràcies a les xarxes socials i s’han autoanomenat sense embuts Gilets Jaunes, o Armilles Grogues. Estan fent trontollar la política francesa.

El moviment va començar fa aproximadament un mes, quan uns quants grups d’amics de Facebook es van queixar per l’augment dels preus del dièsel decretat pel govern del president Emmanuel Macron per intentar frenar les emissions de diòxid de carboni. Aparentment sortides del no-res, les diverses converses van convergir en una cita per entrar en acció: el 17 de novembre. Centenars de milers de ciutadans es reunirien per tot el país per manifestar-se contra la pujada del preu dels carburants, que consideren que afecta injustament milions de persones que viuen en ciutats petites i al camp, on no es poden desplaçar amb transport públic o amb escúters elèctrics.

Les armilles grogues fluorescents, que els conductors francesos estan obligats legalment a portar al seu vehicle per assegurar-se que se’ls veu al marge de la carretera en cas d’una avaria, els identifica com a conductors de cotxe més que no pas com a usuaris del metro. Però també envien un missatge clar: volen que el seu jove president els vegi.

En les manifestacions del 17 de novembre hi van participar prop de 300.000 persones, que van bloquejar autopistes i carreteres. Un manifestant va morir atropellat per un conductor espantat que portava el seu fill a l’hospital i es va trobar que unes persones enfurismades amb armilles grogues s’abalançaven sobre el seu cotxe. L’altíssim nombre de víctimes (600 persones van resultar ferides) en un país que ha dominat l’art de les manifestacions histriòniques però sense perill va ser desconcertant. Una setmana més tard, milers de persones procedents d’arreu del país es van tornar a mobilitzar, tot i que en un nombre més petit, per manifestar-se a París.

És gairebé com si Macron, un centrista que rebutja les etiquetes de dreta i esquerra, hagi trobat en els 'armilles grogues' un adversari fet a mida per a ell: un moviment que es nega a ser classificat.

Aprofitant l’oportunitat de capitalitzar una protesta que ningú havia vist venir, tant la ultradretana Marine Le Pen com Jean-Luc Mélenchon, de l’esquerra radical, han intentat pujar al carro del descontentament, però sense èxit. Sembla que els manifestants no estan gens interessats en la política de partits. Les seves reivindicacions són tan variades com vagues. Però tenen una cosa en comú amb la ultradreta i l’esquerra radical: una profunda aversió a Macron.

En gran part, els principals partits de centredreta i de centreesquerra de França s’han enfonsat, i Macron ha omplert el buit i ha ofert una visió que es pot definir com a centrisme no partidista. Però, al mateix temps, s’ha situat al centre de la política francesa i ha personalitzat la vida política. Els 'armilles grogues' estan demostrant clarament fins a quin punt això podria ser perillosament inestable.

Els impostos sobre el combustible han desencadenat la seva ira, però els 'armilles grogues' pretenien, de fet, donar sortida a tota la frustració amb la política, els impostos, la congelació dels salaris i un president que creuen que no sintonitza amb la majoria de la gent.

Segons els sondeigs més recents, el 77 per cent dels francesos donen suport a aquest moviment. Sembla que els 'armilles grogues' són l'expressió d’un malestar profund de la societat francesa. El que els uneix és la seva ira compartida contra el govern en general i Macron en particular, però provenen de diferents classes socials i diferents àmbits professionals. “No representen una classe, sinó una massa”, va escriure el filòleg Albin Wagener en un article d’opinió per a 'Les Echos'.

El que en general tenen en comú és el lloc d’origen: llocs que no han prosperat com París i altres ciutats importants durant aquests últims anys, llocs on potser l’oficina de correus, l’hospital i l’estació de tren han tancat, cosa que obliga els ciutadans a agafar el cotxe i desplaçar-se més lluny per arribar als serveis públics.

Cal que Macron en prengui nota. El seu triomf a les eleccions del 2017 va fer miques el paisatge polític francès: va relegar a l’oblit tant el centredreta com el centreesquerra i va deixar l’extrema dreta i l’extrema esquerra com els adversaris més sorollosos i visibles del president. Com a resultat, Macron sembla omnipotent i a la vegada se’l veu extremadament sol. Tot i que ha pogut comptar amb una gran majoria a l’Assemblea Nacional, els parlamentaris del seu partit són en general uns nouvinguts en el món de la política i el poder. ¿El podran ajudar a capejar la tempesta o, en la mesura que la protesta segueixi tenint el suport d’una aclaparadora majoria dels francesos, apareixeran esquerdes en la majoria presidencial?

Invitats a reunir-se amb representants del govern aquesta setmana, els 'armilles grogues' s’han tret de la màniga vuit “missatgers oficials”, escollits pels 44 líders regionals del moviment. Alguns també han demanat una nova marxa a París aquest cap de setmana, un senyal que el moviment està pensant en el futur. Amb tanta inestabilitat dins del sistema polític, no és difícil imaginar que els 'armilles grogues' es convertiran en un col·lectiu més durador, semblant al Moviment 5 Estrelles d’Itàlia. Va començar com un moviment basat en internet, en gran part inarticulat, i s’ha convertit en un partit polític populista que ara ocupa el govern a Roma en coalició amb la Lliga, el partit xenòfob ultradretà.

El 27 de novembre el president va anunciar que manté la posició d’apujar l’impost sobre el combustible, tot i que va fer alguns ajustaments a aquesta mesura per alleujar la càrrega econòmica de la transició ambiental sobre els assalariats de nivell baix o mitjà. Això ja és alguna cosa. Però ha de fer més per reconèixer la profunda inquietud expressada pels 'armilles grogues'. Ha d’actuar no només com si els hagués vist sinó també com si els hagués escoltat.

Traducció: Marc Rubió Rodon