Si en alguna cosa han coincidit les forces polítiques amb representació al nou Parlament de Catalunya és que en el proper mandat s’haurà de donar un protagonisme clau a l’agenda social, sanitària i ambiental.
La pandèmia del covid ha posat en evidència l’estreta relació entre salut ambiental i salut humana: el canvi climàtic, la degradació del medi natural, la pèrdua de biodiversitat i la sobreexplotació dels recursos afecten la salut humana i modifiquen l’ordre social i econòmic. Estem davant l’esgotament d’un sistema econòmic que necessita créixer indefinidament i que es basa en la devaluació i precarietat del treball i en la desigualtat a l’hora de distribuir la riquesa, alhora que destrueix els recursos necessaris per a la vida fins al punt de posar en risc la nostra supervivència com a espècie. Per millorar la salut de les persones hem de millorar la salut del nostre entorn.
L’aire que respirem, l’aigua que bevem, el mar en què ens banyem i en què pesquem, els aliments que conreem i que mengem; l’energia que consumim, els rius, els boscos,... són elements imprescindibles per al manteniment de la vida i la salut de les persones, i alhora són recursos claus per superar la crisi econòmica, per construir una nova economia sostenible, estable i pròspera, per crear nous i millors llocs de treball i per deixar un planeta en què puguin viure, no ja els nostres fills o nets, sinó les actuals generacions.
Aquestes bones intencions no s’assoliran si no hi ha un canvi radical dels objectius de govern, de les prioritats d’inversió i de les maneres de fer. El nou govern de la Generalitat de Catalunya que es constitueixi a partir de la probable investidura de Pere Aragonès, no pot tornar a incidir en les polítiques que ens han portat a la situació actual de precarietat sanitària, social i ambiental.
Recordem que, per fer front a la crisi financera del 2008, el govern de CiU i els seus socis del PP a l’Estat van imposar dues polítiques: una, la de l'austericidi, amb la retallada de serveis sanitaris, educatius i assistencials; la precarietat laboral, l’abandonament de les polítiques d’habitatge públic o l’increment de les taxes universitàries, alhora que es privatitzaven serveis públics estratègics com el sistema de subministrament d’aigua Ter-Llobregat. L’altra, menys coneguda –però igualment nefasta–, va ser l’abandonament de les polítiques de protecció de la salut ambiental amb les “lleis òmnibus”, que van rebaixar les exigències de protecció ambiental i seguretat en les activitats econòmiques –amb la fal·làcia que les mesures ambientals són una rèmora per al progrés econòmic–; també es va abandonar la protecció i promoció del nostre patrimoni natural reduint el pressupost pels serveis del medi natural de quasi 90 milions d’euros el 2010 a tan sols 30 milions el 2016 i successius.
Catalunya necessita un govern que canviï radicalment les prioritats socials i ambientals assumint com a objectiu transversal la lluita contra l’emergència climàtica i social que vivim, per conduir la transició cap a una societat ambientalment sostenible i econòmicament pròspera però austera en el consum d’energia i de recursos naturals, alineant-se amb les grans orientacions de les polítiques europees.
Això requereix crear una vicepresidència de Transició Ecològica que unifiqui totes les competències en medi ambient, biodiversitat i energia, amb competències i recursos suficients per canviar el model de producció, distribució i consum de l’energia en el nostre país, començant per impulsar la planificació pública de la implantació de les instal·lacions de generació d’energies renovables de forma distribuïda i equilibrada en el territori, tant en l’àmbit rural com en les ciutats, els polígons industrials i les grans infraestructures. I fer-ho de forma concertada amb les administracions locals i els agents econòmics i socials i fomentant les comunitats energètiques de producció i de consum. La implantació de les instal·lacions per energies renovables fracassarà si es converteix en una subhasta en mans dels interessos merament especulatius. Caldrà combatre les prevencions i demostrar que les polítiques de millora ambiental, de reducció de la contaminació, de preservació i recuperació dels recursos naturals, de l’agricultura, la silvicultura, la ramaderia i la pesca sostenibles són factors de dinamització econòmica, laboral i demogràfica del conjunt del territori, posant en valor, a més, que requereixen la recerca científica i la innovació tecnològica.
També cal que sigui una vicepresidència amb prou pes polític i autoritat per orientar i coordinar per la via de les comissions delegades de govern, les polítiques d’altres departaments amb competències que també incideixen en factors amb impacte ambiental i climàtic: agricultura, ramaderia i pesca, indústria, habitatge, urbanisme i infraestructures.
Ja immediatament caldrà aconseguir un aprofitament òptim dels nous fons europeus de recuperació i resiliència assegurant que una bona part vagin destinats a projectes de millora de la infraestructura verda i a accelerar la transició energètica, i que els altres projectes que es financin amb aquests fons assumeixin compromisos de reducció d’impacte climàtic i ambiental.
Salvador Milà és exconseller de Medi Ambient i Habitatge.