Una agenda verda i social per a un Govern de canvi

Si en alguna cosa han coincidit les forces polítiques amb representació al nou Parlament de Catalunya és que en el proper mandat s’haurà de donar un protagonisme clau a l’agenda social, sanitària i ambiental.

La pandèmia del covid ha posat en evidència l’estreta relació entre salut ambiental i salut humana: el canvi climàtic, la degradació del medi natural, la pèrdua de biodiversitat i la sobreexplotació dels recursos afecten la salut humana i modifiquen l’ordre social i econòmic. Estem davant l’esgotament d’un sistema econòmic que necessita créixer indefinidament i que es basa en la devaluació i precarietat del treball i en la desigualtat a l’hora de distribuir la riquesa, alhora que destrueix els recursos necessaris per a la vida fins al punt de posar en risc la nostra supervivència com a espècie. Per millorar la salut de les persones hem de millorar la salut del nostre entorn.

L’aire que respirem, l’aigua que bevem, el mar en què ens banyem i en què pesquem, els aliments que conreem i que mengem; l’energia que consumim, els rius, els boscos,... són elements imprescindibles per al manteniment de la vida i la salut de les persones, i alhorasón recursos claus per superar la crisi econòmica, per construir una nova economia sostenible, estable i pròspera, per crear nous i millors llocs de treball i per deixar un planeta en què puguin viure, no ja els nostres fills o nets, sinó les actuals generacions.

Aquestes bones intencions no s’assoliran si no hi ha un canvi radical dels objectius de govern, de les prioritats d’inversió i de les maneres de fer. El nou govern de la Generalitat de Catalunya que es constitueixi a partir de la probable investidura de Pere Aragonès, no pot tornar a incidir en les polítiques que ens han portat a la situació actual de precarietat sanitària, social i ambiental.

Recordem que, per fer front a la crisi financera del 2008, el govern de CiU i els seus socis del PP a l’Estatvan imposar dues polítiques: una, la de l'austericidi, amb la retallada de serveis sanitaris, educatius i assistencials; la precarietat laboral, l’abandonament de les polítiques d’habitatge públic o l’increment de les taxes universitàries, alhora que es privatitzaven serveis públics estratègics com el sistema de subministrament d’aigua Ter-Llobregat. L’altra, menys coneguda –però igualment nefasta–, va ser l’abandonament de les polítiques de protecció de la salut ambiental amb les “lleis òmnibus”, que van rebaixar les exigències de protecció ambiental i seguretat en les activitats econòmiques –amb la fal·làcia que les mesures ambientals són una rèmora per al progrés econòmic–; també es va abandonar la protecció i promoció del nostre patrimoni natural reduint el pressupost pels serveis del medi natural de quasi 90 milions d’euros el 2010 a tan sols 30 milions el 2016 i successius.

Catalunya necessita un govern que canviï radicalment les prioritats socials i ambientals assumint com a objectiu transversal la lluita contra l’emergència climàtica i social que vivim, per conduir la transició cap a una societat ambientalment sostenible i econòmicament pròspera però austera en el consum d’energia i de recursos naturals, alineant-se amb les grans orientacions de les polítiques europees.

Això requereix crear una vicepresidència de Transició Ecològica que unifiqui totes les competències en medi ambient, biodiversitat i energia, amb competències i recursos suficients per canviar el model de producció, distribució i consum de l’energia en el nostre país, començant per impulsar la planificació pública de la implantació de les instal·lacions de generació d’energies renovables de forma distribuïda i equilibrada en el territori, tant en l’àmbit rural com en les ciutats, els polígons industrials i les grans infraestructures. I fer-ho de forma concertada amb les administracions locals i els agents econòmics i socials i fomentant les comunitats energètiques de producció i de consum. La implantació de les instal·lacions per energies renovables fracassarà si es converteix en una subhasta en mans dels interessos merament especulatius. Caldrà combatre les prevencions i demostrar que les polítiques de millora ambiental, de reducció de la contaminació, de preservació i recuperació dels recursos naturals, de l’agricultura, la silvicultura, la ramaderia i la pesca sostenibles són factors de dinamització econòmica, laboral i demogràfica del conjunt del territori, posant en valor, a més, que requereixen la recerca científica i la innovació tecnològica.

També cal que sigui una vicepresidència amb prou pes polític i autoritat per orientar i coordinar per la via de les comissions delegades de govern, les polítiques d’altres departaments amb competències que també incideixen en factors amb impacte ambiental i climàtic: agricultura, ramaderia i pesca, indústria, habitatge, urbanisme i infraestructures.

Ja immediatament caldrà aconseguir un aprofitament òptim dels nous fons europeus de recuperació i resiliència assegurant que una bona part vagin destinats a projectes de millora de la infraestructura verda i a accelerar la transició energètica, i que els altres projectes que es financin amb aquests fons assumeixin compromisos de reducció d’impacte climàtic i ambiental.

Salvador Milà és exconseller de Medi Ambient i Habitatge.