Agafar el correbou per les banyes

La política i les seves contradiccions. O també en podríem dir la política i les seves servituds. Que a Catalunya ens omplíssim la boca, fa més de deu anys, d'haver prohibit les curses de braus, però, en canvi, en deixéssim al marge els correbous, incloses les seves variants més polèmiques, n’és l’exemple més cru. De contradicció i de servitud.

Que a l’estat espanyol entrés en vigor, fa un mes, una necessària llei de benestar animal, però que n’exclogui els gossos de caça o les corrides de toros, tampoc resisteix el més elemental dels sentits, que és el sentit comú. Aixequem, aquí i allà, la bandera del benestar animal, però deixem que se l’emporti la primera ventada, ja sigui en nom de la tradició, del suposat pes econòmic o de quatre vots. Contradiccions, servituds o potser només covardia. Fins ara.

La decisió d’aquesta setmana al Parlament de donar tràmit a una proposició de llei per eliminar, almenys, les modalitats més cruels dels correbous, com són els bous embolats, els capllaçats i els bous a la mar, és un primer pas i el símptoma que, aquesta vegada potser sí, toca ser coherents i valents. Molts seguirem aspirant a la legítima supressió de tots els espectacles amb animals, però el canvi més notori és que fins fa quatre dies demanar a la majoria de polítics l’abolició dels correbous era com predicar en el desert i ara, en canvi, som a les portes, com a mínim, d’un debat profund en seu parlamentària i amb possibilitats reals d’aconseguir avenços.

Ens equivocarem tots si enfoquem aquest debat com un enfrontament entre les Terres de l’Ebre i la resta del país. Aquests dies ja s’ha produït algun intent en aquest sentit. Perquè això no va de conflictes territorials ni de progrés econòmic. Això tampoc va de la supervivència de tradicions. "No hi ha tradició deu mil vegades mil·lenària que una comprensió sobtada no pugui fulminar en un instant", deia l’enyorat Jorge Wagensberg.

Això va de benestar animal, i no se m’acut una activitat menys benestant per a un animal, en aquest cas un bou, que lligar-lo a un pal per col·locar-li un artefacte metàl·lic a les banyes amb dues boles amb material inflamable a les quals es cala foc, per deixar-lo anar amb les banyes enceses mentre el persegueix una multitud. O lligar-li el cap amb cordes i obligar-lo a córrer pels carrers mentre una munió l’assetja. Aquestes són algunes de les modalitats de correbous que encara es practiquen a Catalunya sense cap tipus de justificació. Perquè avui en dia la raó ja no tolera aquests espectacles. És per això que cada cop som més els i les qui defensem que l’abolició dels espectacles que comporten el patiment d’un animal forma part del progrés moral. Ja ho advertia Ovidi fa dos mil anys: “La crueltat envers els animals ensenya la crueltat envers els humans”.

Aquests propers mesos els nostres representants al Parlament tindran temps de reflexionar sobre responsabilitats i conviccions. M’agradaria recordar que, segons una enquesta realitzada l’any 2019 a Catalunya, un 80% de la població considera que els correbous és una forma de maltractament animal, físic i psíquic, i que aquests espectacles no haurien de continuar existint. 8 de cada 10 enquestats!

Si el Parlament català vol ser el mirall de la societat catalana, no s’entendria que qualsevol futura decisió s’allunyés del que avui és el clamor majoritari de la població. Perquè no volem ser presoners del passat, sinó que necessitem arquitectes del futur. I segur que tots coincidim en el fet que és una obligació social que les administracions públiques protegeixin més que mai els drets dels més febles –i els animals ho són– a través d’unes lleis més justes.  

A Roses (Alt Empordà) ja vam aconseguir l’any 2016 que l’Ajuntament suprimís l’empaitada d’ànecs i els correbous de la festa major, i avui ningú ho troba a faltar, malgrat que els arguments eren els mateixos: tradició centenària i risc de divisió social. No va passar absolutament res i avui els rosincs i els seus visitants segueixen gaudint de la festa amb plena normalitat. Perquè al final, com ens recordava el premi Nobel de la pau Elie Wiesel, “ser indiferent al patiment és el que deshumanitza l’ésser humà”.

Els qui fa anys que modestament dediquem una part del nostre temps a intentar reduir el patiment animal sabem per experiència que l’èxit és l’habilitat d’anar de fracàs en fracàs, però sense perdre mai l’entusiasme. Esperem que en el debat que ara comença, els diputats i diputades agafin d’una vegada el correbou per les banyes. En sentit figurat, esclar.