L’Àfrica necessita mitjans de comunicació tradicionals

Al juny, el germà del president senegalès Macky Sall, Aliou Sall, va renunciar al càrrec de cap d’un fons d’estalvi estatal després de la indignació pública per denúncies (que ell nega) de corrupció. Aquesta indignació es va manifestar a través de les xarxes socials i als carrers de Dakar. Però va ser el periodisme d’investigació de la BBC el que va desencadenar-la, de manera que va posar en relleu el poder perdurable dels mitjans tradicionals d’impulsar el canvi efectiu.

Si bé les xarxes socials reben molta atenció per la seva rapidesa i accessibilitat, una premsa lliure creïble -que no es limiti a reproduir la línia oficial dels governs ni interessos especials, sinó que busqui la veritat- continua sent essencial per reforçar la rendició de comptes en llocs on això sovint és difícil de trobar. I els periodistes d’investigació independents a l’Àfrica sovint han revelat corrupció d’alt nivell, abús de poder i tractes empresarials ombrívols.

A Kènia, per exemple, un important diari local va informar que Philip Kinisu, antic president de la Comissió d’Ètica i Anticorrupció, havia rebut pagaments sospitosos del Servei Nacional de Joventut (que ofereix formació militar als joves). Investigacions posteriors van revelar més tractes corruptes de l’entitat, cosa que va incitar els kenians a sortir al carrer a protestar.

Però els que tenen poder saben reaccionar i no abaixen la guàrdia. Per això en molts països africans la premsa lliure està sent desmantellada.

L’exemple més extrem de repressió mediàtica a l’Àfrica es troba a Eritrea, on Reporters Sense Fronteres calcula que almenys 11 periodistes fa temps que són a la presó. El país només té un mitjà independent i no partidista (una emissora de ràdio dirigida per periodistes exiliats, amb seu a París) i el seu senyal sovint està bloquejat.

Els atacs a la llibertat ja dèbil dels mitjans de comunicació africans proliferen. Sovint es presenten en forma de violència contra periodistes independents. L’any passat, dos periodistes van ser agredits a Nigèria per agents de seguretat adscrits al president. Al gener, un periodista infiltrat a Ghana va ser afusellat després que un polític exigís venjança contra ell per haver publicat una peça en què denunciava la corrupció a les lligues de futbol del país.

Els governs també intenten controlar els mitjans de comunicació, fins i tot si això implica tancar-los. A Tanzània, el govern del president, John Magufuli, ha suspès o ha prohibit els diaris i emissores de ràdio crítics amb la seva administració, utilitzant pretextos com ara “sedició” i “amenaces a la seguretat nacional”. Els mitjans de comunicació han rebut pressions -almenys una vegada d’homes armats- per publicar peces periodístiques favorables a l’elit governant.

Els mitjans independents estan encara més escanyats per una falta de finançament crònica. Als periodistes no tan sols els falten recursos per fer bé la seva feina; sovint estan tan mal pagats que ells mateixos es tornen vulnerables a la corrupció.

Quan els mitjans independents són silenciats o coaccionats, els ciutadans tenen poques opcions per obtenir informació més enllà de les narracions impulsades pels governs i els interessos dels poderosos. Les plataformes i xarxes socials poden tenir un paper positiu en aquests escenaris, però la seva fortalesa principal -la seva naturalesa democràtica-és també el seu defecte fatal. Han demostrat ser ideals per a la difusió de notícies falses, que afecten el debat públic i erosionen la confiança en els fets i en les institucions. Aquesta dinàmica es va fer palesa clarament durant l’última campanya electoral de Nigèria. Les notícies falses (incloent-hi l’afirmació que el president, Muhammadu Buhari, havia mort i havia sigut substituït per un doble) es van fer virals a les xarxes socials. Milions de nigerians n’estaven convençuts, fins i tot alguns van cometre assassinats en represàlia per una violència inventada. Al veure el poder d’aquestes notícies falses difoses per la xarxa, figures pròximes als partits polítics van començar a inventar i a difondre informacions que beneficiaven els seus candidats, cosa que va distorsionar greument la campanya.

Els mitjans de comunicació tradicionals i independents no tan sols eviten aquest problema: són la clau a l’hora d’abordar-lo, perquè són els únics que poden verificar de manera creïble les notícies que es viralitzen a les xarxes socials. És per això que Facebook i Google han col·laborat amb mitjans de comunicació tradicionals per combatre la difusió de notícies falses a les seves plataformes a Nigèria, Sud-àfrica, Zàmbia, Kènia i Zimbàbue.

Però, si els mitjans tradicionals independents han de complir aquesta funció crucial, necessiten recursos. Als llocs on els governs estan limitant la llibertat de premsa, els donants occidentals haurien de fer un pas més important per proporcionar els fons necessaris. Tenint en compte la importància d’una premsa lliure creïble tant per al desenvolupament com per a la democràcia, és sens dubte una inversió sòlida.

Copyright Project Syndicate