Quan aflora la veritat incòmoda
1. Declivi. Íñigo Errejón, amb una nota carregada d’eufemismes que no han impedit que aflorés immediatament la sinistra història que encobrien, ha caigut sobre els hereus del 15-M com una bomba. Es podria dir que és l’enèsim episodi autodestructiu del destí d’aquells que s’anuncien com a redemptors del país, fan bandera dels seus referents ideològics seguint el model sacerdotal, és a dir, de divisió entre els bons (nosaltres) i els dolents (els altres), i s’estavellen quan la foto dels redemptors comença a diluir-se en la psicologia de les petites diferències, en què cada un dels líders vol demostrar que ell és l’únic autèntic. Però aquest cas arriba en un espai fracturat, que es desdibuixa cada dia, i és especialment notori perquè el seu protagonista, amb la seva rivalitat amb Pablo Iglesias, ha marcat aquesta petita història i ara emergeix l’assetjament sexual en un partit que pretenia ser avantguarda del feminisme.
En els moments d’eufòria inicial, sota els efectes de l'impacte dels que diuen representar els valors que els partits tradicionals traeixen, tot va de cara: les enquestes es disparen, la novetat genera expectatives. Però de mica en mica arriba l’hora de passar de les paraules als fets, d’articular les idees posades sobre el paper amb les contradiccions de la realitat i comencen a sorgir els dubtes, les divagacions i la rivalitat (els que parlant en nom del poble sovint són egos més vulnerables del que aparenten) i esclata la psicologia de les petites diferències. La festa es fa vulgar. El desencant va fent forat, i comencen les desercions dels que prefereixen seguir en l’espectacle per lliure: model Pablo Iglesias. El declivi està en marxa: Podem i Sumar són ara les encarnacions prosaiques de la regressió que va seguir a la revolta. I de cop emergeix la cara fosca.
Fa temps que els grups a l’esquerra del PSOE estan en aquesta dinàmica autodestructiva, cada cop més encongits. És la descomposició per la via dels personalismes i de l’allunyament de la realitat. I en aquestes circumstàncies, la depressió i la frustració es fan cos, i es desmunta la mitologia progressista que era la font de legitimitat. I més quan emergeixen les males notícies: comportaments que taquen les seves banderes i que generen sensació d’impostura. La figura del presumpte feminista agressor és demolidora.
2. Doble cara. Un dels líders –aparentment el més aplicat– posa en evidència amb el seu comportament que el masclisme és un fet universal que retrobem en qualsevol espai de la societat. I que els que fan bandera del feminisme i del combat contra l’hegemonisme masculí també hi poden estar concernits. Queda molt per alliberar-se d’un mal –una forma de dominació criminal– que està profundament integrada en les estructures de poder i en les ideologies que encara avui dominen el món. I esclar: aquells que eren avantguarda en aquesta línia han d'abaixar el cap. Ho tenien a casa, ¿no es va voler veure? Els tabús instal·lats a la societat són difícils de desmuntar, perquè les relacions de dominació no es canvien en tres dies, i els més revolucionaris se n'obliden quan es veuen al centre de l’escena. Els electors que van acompanyar el que havia de ser una revolució de gènere ho viuen amb frustració i dolor i els seus adversaris s’esquincen les vestidures. I tots els que vàrem creure, com jo mateix, que Errejón era el sensat del grup ens quedem astorats. El masclisme té espai també entre els que diuen combatre’l.
Errejón ha d’assumir les responsabilitats que li toquen i la justícia ha de fer el seu camí. I el cas ha de servir per reafirmar l’atenció a un problema respecte al qual encara són molts els que tiren terra a sobre. Sumar i companyia, evidentment, han d’afrontar la seva desautorització: per què ningú ho va parar? Les paraules de Rita Maestre: “Un bon nòvio era a la vegada un misogin que tornava després d’agredir una dona de vint anys”, tenen una profunditat que hauria de marcar el debat: la doble cara forma part de la condició humana.
Ho sabien, la gent de Sumar i afins? És molt humà no veure el que no es vol veure. Però no val com a excusa. Com tampoc val la politiqueria barata, com ja ha començat a fer Feijóo, capaç d’apuntar als altres però sempre incapaç d’afrontar els problemes. Què és el que fa possible una història com aquesta? Sumar carrega amb el pecat de supèrbia –tenia l’enemic a casa i no ho volia veure– però els que intenten treure rendiment de la vergonya ho fan tot menys contribuir a afrontar el problema de fons, que a ells no se’ls fa visible perquè ni tan sols el tenen a l’agenda.