Afganistan: tres apunts

U. Si observen el mapa de Namíbia, al sud d'Àfrica, i el de l'Afganistan, enmig d'Àsia, constataran una destacable semblança geogràfica. Tots dos països tenen al nord del territori una estretíssima franja territorial que va cap a l'est. En el cas de Namíbia s'anomena franja de Caprivi, i en el de l'Afganistan, corredor de Wakhan, un cul-de-sac que fa frontera amb la Xina en el seu extrem oriental. La franja de Caprivi és un artifici creat durant la colonització alemanya per separar una part de l'Imperi Portuguès a l'Àfrica (Angola) d'una altra part de l'Imperi Britànic de l'època (l'actual Botswana), a banda d'altres prerrogatives territorials ben estranyes, com ara obtenir l'illa d'Helgoland, al mar del Nord, o la de Zanzíbar, a l'oceà Índic. Coses del segle XIX. El territori, per cert, es diu així degut a Georg Leo Graf von Caprivi de Caprara de Montecuccoli, militar alemany que el 1890 succeí Bismarck com a segon canceller del Reich. El corredor afganès de Wakhan és si fa no fa de la mateixa època. Va sorgir d'un intent de separar el sud de l'Imperi Rus de la part més septentrional de l'Índia britànica. I allí es va quedar. 

Tret de les excepcions relacionades amb la insularitat o amb una orografia molt acusada, tots els límits territorials que es fan i es desfan deriven de contingències històriques, d'atzars diversos, fins i tot de fets que ara ens poden semblar ridículs. Vull dir que, en aquest precís sentit, l'Afganistan no constitueix cap excepció. En un altre sentit, però, sí: la seva naturalesa fundacional d'estat coixí entre dos imperis no ha canviat. Ara ja no es troba entre l'imperi rus i el britànic, sinó entre l'imperi xinès, el rus i l'americà. Avui el joc és un altre, però l'escaquer continua sent, en termes geogràfics, exactament el mateix. Mentre el territori no s'articuli políticament amb criteris diferents als que van imposar els grans imperis del segle XIX, la situació no variarà. L'expresident de l'Afganistan Hamid Karzai –si no el recorden, els recomano que en busquin alguna imatge– duia una indumentària estrambòtica perquè volia integrar simbòlicament les diferents ètnies del país per mitjà de la roba. Malgrat les bones intencions, el resultat era fallit. 

Dos. Els darrers dies he llegit moltes comparacions entre el Saigon del 1975 i el Kabul del 2021. No pretenen res més que "corroborar" vells prejudicis sobre els Estats Units per mitjà de paral·lelismes visuals que, en el fons, no tenen res a veure. Ningú gosa fer la comparació més evident, que és la que lliga la situació actual de l'Afganistan amb la de Srebrenica l'any 1995. Els soldats neerlandesos encarregats de procurar la seguretat de milers de musulmans bosnians amenaçats pels serbis els van abandonar. El resultat, 8.000 assassinats (si ho plantegem amb perspectiva de gènere, cal dir que tots eren homes d'entre 15 i 80 anys). El llavors primer ministre dels Països Baixos, Wim Kok, va declarar que "no assumien la culpa, però sí la responsabilitat" del que havia passat. Bonic joc de paraules, sens dubte. Però el tema no radicava en les diferències semàntiques entre culpa i responsabilitat, sinó en la paraula covardia, que és la que en aquell moment va pronunciar tothom arreu d'Europa. En el cas de l'exèrcit regular afganès, que no ha mogut ni una pestanya per aturar els talibans, el terme covardia es queda curt. Es tracta d'un acte d'altíssima traïció, a banda d'una irresponsabilitat de conseqüències incalculables sobretot cap a –seguint amb la perspectiva de gènere– les dones i les nenes d'aquell país, que des d'ara passaran a disposar d'una condició legal semblant a la que té un animal domèstic a Occident. 

Tres. El risc més gran que podria assumir des d'ara Xi Jinping és participar, directament o indirectament, en la consolidació del govern dels talibans. Putin també hi vol dir la seva, malgrat el record amarg de la invasió del 1979. L'Afganistan és un vesper controlat avui per delinqüents que compren armes gràcies al control del tràfic d'opi a nivell mundial. Els xinesos han arribat a colonitzar amb una gran discreció, sense disparar ni un sol tret, països sencers de l'Àfrica negra occidental: en controlen la pesca i altres productes bàsics. Aquest èxit innegable, però, és molt difícil que es repeteixi en un context com l'afganès. Sigui com sigui, tot indica que el món avança d'una forma decidida cap a una nova política de blocs, amb els corresponents estats coixí fent el mateix paper per al qual van ser dissenyats al segle XIX. Dit així resulta decebedor: sembla com si aquell vell guió no derivi d'una contingència, sinó d'una fatalitat.