L'Afganistan, el Iemen, i més negocis

“És incorrecte concloure que la presa de l'Afganistan pels talibans amb la retirada nord-americana significa que la guerra ha sigut un fracàs. Al contrari, des de la perspectiva d'alguns dels homes més poderosos dels Estats Units pot haver sigut un èxit extraordinari. Sobretot per als membres dels consells d'administració dels cinc principals contractistes de defensa, que han fitxat alts oficials retirats [...]” Són paraules de l'analista Jon Schwarz, citades a l'article de Cristina Mas que podeu llegir en aquest diari. La imatge de l'aeroport de Kabul pres pels talibans és una imatge de desfeta, certament, però no lleva que la guerra de l'Afganistan hagi estat (i segueixi sent) un negoci fabulós per a la indústria armamentística nord-americana.

Indústria armamentística, indústria militar, senyors de la guerra, traficants d'armes. Aquest és —juntament amb el narcotràfic— un dels negocis que fan obrir cada dia les borses i que fan girar l'economia dels països. Les seves imbricacions amb la política, amb la premsa, amb la justícia i amb diversos sectors productius clau no són meres ramificacions, sinó que es troben a les arrels i al tronc; les armes són el Gran Diner, els diners comptats en magnituds oceàniques. I transoceàniques.

Espanya ja du prop d'un lustre instal·lada al setè lloc del rànquing dels principals exportadors d'armes, per darrere només dels EUA, Rússia, França, Alemanya, la Xina i el Regne Unit. De manera que Pedro Sánchez pot felicitar-se tant com vulgui de “l'èxit” de la missió d'evacuació en què Espanya ha fet de punt d'acollida dels refugiats de Kabul. La vicepresidenta Yolanda Díaz pot dedicar-se a fer enfadar els fatxes en general, i José Manuel Soto en particular, parlant de “treballadors i treballadores de l'exèrcit” en comptes de “militars”. L'Aràbia Saudita, Turquia, Israel, els Emirats Àrabs Units, Egipte o el Pakistan són alguns dels principals clients que té Espanya en el negoci de les armes, i usen el material que compren a la millor democràcia del món per causar estralls —per exemple— entre la població civil del Iemen, que es troba des de 2014 en una guerra civil que ha causat el “pitjor desastre humanitari” conegut fins ara, segons l'ONU (tot i que fa temps que no se'n parla, o se'n parla ben poc).

És normal que Espanya no obri gaire la boca en aquesta qüestió, tenint en compte que fins i tot el rei emèrit Joan Carles ha estat assenyalat com un conspicu traficant d'armes, sense que ni la casa reial ni ningú hagi confirmat ni desmentit aquest extrem. Pedro Morenés (Morenés y Álvarez de Eulate, per ser exactes) també és un destacat empresari del sector armamentístic, cosa que no va impedir que fos ministre de Defensa amb Rajoy. Per cert, amb la indústria de les armes també es compleix la norma no escrita: prop del 66% es concentra a Madrid, i després a algunes comunitats que en són subsidiàries perquè tenen drassanes que s'hi dediquen, com Andalusia o Galícia. Torpedes de fabricació catalana, vet aquí un suggeriment per als nostres emprenedors més patriotes.