Fa una dècada que a Catalunya les comunicacions no són segures. És a dir, fa una dècada que a Catalunya moltes persones temien -i ara saben amb seguretat- que la privacitat de les seves converses i tot allò que emmagatzemen al mòbil no és privat i es pot filtrar en qualsevol moment. Que el seu mòbil pot gravar-les en remot en qualsevol situació.
Fa tant de temps que dura i està tan estès el convenciment d’espionatge entre polítics, activistes i periodistes que tothom coneix algú que ha deixat o encara deixa el mòbil a fora en les reunions més discretes, alguna institució o organisme que ha habilitat una caixa forta a la porta d’un despatx important, algú que ha fet broma saludant els espies del CNI en un xat o que sap com pot intentar inhibir un senyal amb paper d’alumini o una bossa Faraday comprada per internet a vint eurets. Per no parlar de la fuga de les aplicacions més habituals cap a altres de considerades més segures i que s’han instal·lat als mòbils de tants catalans des del 2017. Els més hàbils, per evitar que s’infecti el sistema operatiu, canvien sovint de mòbil mantenint la SIM i el número de telèfon i cremant l’aparell.
Que tothom ho sospités no fa menys greu la confirmació de l’espionatge d’una seixantena de telèfons de polítics i activistes, dels seus familiars i advocats, que ha denunciat la New Yorker basant-se en la investigació del canadenc Citizen Lab. No ho fa menys greu, però tampoc cal esperar grans conseqüències.
De moment, han estat localitzats 63 telèfons, però es considera que poden ser la punta de l’iceberg, perquè només s’han rastrejat aquells iPhones els usuaris dels quals ho han demanat.
Molts escàndols internacionals estan vinculats a l’ús de Pegasus, el programa espia estrella de la israeliana NSO, però cap altre de tan repugnant com la mort de Jamal Khashoggi, periodista col·laborador del Washington Post, esquarterat per ordre de la monarquia saudita.
Els traficants de les noves armes se sotmeten a un teòric control del Parlament israelià i també dels organismes democràticament establerts en els països als quals han venut Pegasus, però la realitat és molt més imperfecta. A Espanya, per exemple, el control parlamentari de l’activitat dels serveis secrets fa anys que està paralitzat. El CNI, que depèn no ja de presidència sinó del ministeri de Defensa, hauria de donar explicacions a la comissió de secrets oficials, però fa tres anys que no s’ha constituït perquè els seus membres cal elegir-los amb una majoria de tres cinquenes parts, que no s’aconsegueix pel veto als independentistes.
Per tant, a la pràctica no es ret comptes del que es fa amb els fons reservats -també anomenats de rèptils- ni sobre a qui afecta l’espionatge de l’Estat.
Fins avui, el govern espanyol ha mirat cap a una altra banda, acompanyat per la majoria del sistema mediàtic madrileny. Sánchez ha visitat Zelinski amb cara de gravetat amb la confiança que a casa la tempesta passi, també aquest cop, i el tema es podreixi entre clams dels independentistes en el desert.
L’espionatge massiu apunta a l’Estat i només poden ser una broma pueril les insinuacions de la Moncloa en privat que apuntaven a Rússia. La New Yorker parla de “fortes proves circumstancials” que apunten a la connexió amb les autoritats espanyoles. L’actuació de l’Estat no cola per a ningú que consideri que les regles de la democràcia no es fan a mida dels poderosos. Que el Washington Post afirmi en un editorial que “quan les democràcies participen en violacions de les llibertats civils tan flagrants com semblen les ocorregudes a Catalunya, mereixen una condemna” significa que l’estat espanyol té un nou i greu problema de reputació. Un afebliment més de la qualitat democràtica que s’assumirà amb total menyspreu.
Cap jutge que no sigui de part pot haver autoritzat com a mínim una seixantena d’escoltes un cop ja s’havien jutjat els fets del 2017 i en etapa de desescalada i reestabliment del diàleg.
El ministre Bolaños visitarà aquest diumenge Bacelona en servei de bomber. La part catalana afirma que “les relacions no seran mai iguals” i que “la confiança costa molt d’establir i això l’ha dinamitat”, i augura “un canvi d’estratègia al Congrés”. Avui la democràcia espanyola és encara més feble a nivell internacional, però ja fa temps que ha assumit el desgast de no afrontar políticament la seva gran crisi d’estat, que és Catalunya. Tampoc el PSOE.
Avui ni a ERC ni al PSOE els interessa trencar definitivament, ni cremar l’opció d’una taula de negociació que no dona resultats. Però tancar la crisi sense conseqüències no només enfonsa cada cop més la credibilitat democràtica espanyola sinó que afavoreix aquells que veuen una victòria del PP com una manera de reanimar un independentisme avui sense ruta.
