En una entrevista a El Periódico, el ja pesadíssim Villarejo torna a apuntar allò que més o menys tots donem per fet però que evidentment no ha estat provat: que Mariano Rajoy va ser el responsable directe de l'operació Catalunya i tot l'escàndol de l'anomenada policia patriòtica. Com a president del govern d'Espanya ja n'era, òbviament, el responsable polític. Ara, però, el sicari Villarejo afirma que en va ser “l'impuls o l'aquiescència”. Hauria estat més ben dit l'impulsor per aquiescència, o amb la seva aquiescència, però ja l'entenem. Villarejo fins i tot relata com es va expressar aquest impuls. Corria l'any 2012 i se celebraven les primeres reunions per posar en funcionament la conxorxa. A aquestes trobades hi solien acudir el ministre Jorge Fernández Díaz; el seu número dos, el secretari d'estat Francisco Martínez; el director de la policia Ignacio Cosidó (després una mica famós perquè va dir, en un grup de missatgeria del PP, que els convenia molt que Manuel Marchena fos president del Tribunal Suprem per tenir-lo “controlat pel darrere”); el DAO Eugenio Pino (DAO són les sigles de director adjunt operatiu; Pino va declarar, davant de la comissió parlamentària sobre la trama Kitchen del PP, que no dubtaria a “fer-ho tot per Espanya", i en aquest cas "la llei no existiria”), i representants de la Guàrdia Civil i el CNI. Segons el relat de qui fou agent de la Brigada Político-social franquista, Rajoy hauria “aparegut” en una de les reunions d'aquest grup tan selecte i –molt dins el seu estil– hauria dit una cosa com “bé, què tal, com esteu, a treballar”.
Els assenyalats per Villarejo compten sempre amb l'avantatge de la falta de fiabilitat del personatge. Però, quan conta episodis claveguerescos, Villarejo resulta molt més versemblant que qualsevol versió oficial: no perquè digui allò que alguns puguem voler sentir, sinó perquè les versions oficials sobre l'operació Catalunya són sempre massa grolleres. I tampoc cal ser massa sagaç per adonar-se de les cauteles que envolten la figura de Rajoy: el PSOE ja ha anunciat que no pensa fer-lo comparèixer a la nova comissió, estrenada tot just dimecres passat, que ha d'investigar precisament l'operació Catalunya, i el Tribunal Superior de Madrid va suspendre de forma cautelar, el passat mes de desembre, la tramitació de la comissió rogatòria amb què les autoritats d'Andorra impulsaven la investigació sobre Rajoy, Fernández Díaz i Cristóbal Montoro per les derivades andorranes de la mateixa operació Catalunya. Fins i tot quan ha arribat a declarar davant de la justícia, com va ser el cas del judici contra els líders del Procés, Rajoy ha prestat el que tothom sabia que era fals testimoni, sense cap conseqüència. L'escàndol d'un president imputat, i ja no diguem sentenciat, per un cas com aquest, seria evidentment majúscul i es faran tants ulls grossos com convingui per evitar-lo. Però el simple fet que sobre un president hi pesin sospites tan greus (i tan òbvies, per molt que no siguin provades), ja és, en si mateix, un indicador de baixa qualitat democràtica.
