A qui afectarà l’impost de carboni a la frontera de la UE?
El juliol del 2021 la Comissió Europea va fer una cosa que cap altre organisme de govern important havia intentat mai: va vincular la política comercial amb la política climàtica. Arribar a l’objectiu de retallar les emissions netes de gasos d’efecte d’hivernacle en un 55% per al 2030 exigirà que la UE redueixi les emissions tant a casa com més enllà de les fronteres. Amb aquest objectiu, la iniciativa Fit for 55, un paquet de propostes destinades a complir la meta de reducció d’emissions del bloc, inclou un mecanisme d’ajust de carboni a la frontera (CBAM per les sigles en anglès) –un impost important destinat a obligar altres països a abordar el canvi climàtic.
El CBAM gravaria els productes importats venuts en mercats de la UE sobre la base del contingut de carboni (les emissions necessàries per produir-los), que depèn dels seus inputs materials i energètics. El gravamen proposat està destinat a abordar l’anomenada fugida de carboni, que es produeix quan les empreses a la UE traslladen la producció a països no membres amb menys regles estrictes en matèria d’emissions.
En altres paraules, Europa ja no ignoraria els efectes climàtics dels productes estrangers. Però, si bé la mesura podria ajudar a reduir les emissions i anivellar el camp de joc competitiu per a les empreses establertes a la UE, el proteccionisme comercial que comporta amenaça de perjudicar els països en desenvolupament.
El CBAM al principi s’aplicarà a les indústries amb més emissions i que corren més riscos de fuga –ferro i acer, ciment, fertilitzants, alumini i generació d’electricitat– i probablement s’expandirà a altres sectors els pròxims anys. Actualment, els productes fabricats a la UE en aquestes indústries estan gravats amb el preu de carboni intern, però els de fora del bloc no ho estan. Si un país ja té un preu de carboni intern, l’impost de frontera es reduirà o es condonarà; això està pensat per fomentar que els països gravin el carboni als seus propis mercats. Els que no puguin instituir un impost al carboni, o no ho facin, hauran de pagar totalment el gravamen.
L’impost de la UE s’aplicarà per etapes els propers quatre anys. El 2023, s’exigirà als importadors que reportin les emissions incloses als productes que importen, encara que l’impost sobre aquestes emissions no s’aplicarà fins al 2026.
Tot i que encara no ha estat aprovat, l’impost proposat ja està influint en les decisions dels responsables de les polítiques i de les empreses dels socis comercials de la UE. Per exemple, Turquia i Indonèsia planegen introduir impostos al carboni per mitigar els efectes del CBAM a les seves economies. Turquia hi està summament exposada, perquè la UE suposa el 41% de les seves exportacions. Indonèsia exporta oli de palma i productes químics per milers de milions d’euros a la UE. Adoptar un preu de carboni domèstic permetrà evitar part del CBAM, o la seva totalitat, i mantenir els ingressos fiscals en lloc de transferir-los a la UE.
Mentrestant, algunes empreses establertes a la UE en indústries com la dels equips informàtics estan pensant en tornar a traslladar les operacions de manufactura als seus països abans de la introducció del CBAM. El motiu principal no és tant el cost de l’impost com la probable complexitat, burocràcia i imprevisibilitat del sistema. A les empreses els resulta més fàcil i més econòmic tornar a traslladar la producció a la UE i evitar els esculls administratius que podria generar el CBAM.
Aquests canvis seran avantatjosos per a l’economia i el medi ambient de la UE. I la invasió russa d’Ucraïna podria accelerar els esforços de la UE per assolir un autoabastiment més gran, sobretot reduint la seva dependència de les importacions d’alt consum energètic de ferro i acer russos.
Però els països en desenvolupament, que moltes vegades depenen de productes manufacturats, probablement experimentaran un èxode d’activitat mentre les empreses tornin a instal·lar-se a la UE. En lloc d’abordar només la fuita de carboni i deixar que els països en desenvolupament s’hi adaptin tan bé com puguin, la UE hauria de dedicar part de l’ingrés del CBAM proposat a impulsar una transició verda justa per als països més pobres.
No és ni fàcil ni econòmic descarbonitzar els productes d’alt consum energètic com ara el ciment i l’acer. Però la UE podria prevenir els efectes negatius en cadena per a les economies en desenvolupament –no només esperant que els països amb menys ingressos introdueixin els seus propis impostos de carboni (la qual cosa serà un desafiament, atesa la seva limitada capacitat administrativa), sinó també donant suport als que necessitin més ajuda per reduir les seves emissions.
Podrien brindar aquest suport dedicant recursos i tecnologia a millorar l’eficiència dels processos industrials, finançant projectes d’energies renovables i eximint els països més pobres del CBAM on fos necessari. La UE també hauria de dedicar part de l’ingrés del CBAM a ajudar els països en desenvolupament a adoptar tecnologies més netes –per produir ciment més ecològic al Vietnam o productes químics més ecològics a Indonèsia, per exemple– i així reduir les emissions a llarg termini .
Europa es veu a si mateixa com un líder global en la cursa cap a les emissions zero netes. Ajudant a finançar la transició verda del món en desenvolupament, la UE podria mitigar l’amenaça proteccionista de la seva pròpia agenda climàtica.
Copyright Project Syndicate
