A qui afavoreix?
ALIANÇA. L’acord per aprovar els pressupostos generals de l’Estat té una gran rellevància per a la política espanyola, perquè consolida una aliança entre la majoria progressista del govern i les esquerres perifèriques i sobiranistes. És una entesa que permet pensar que el bloc que va investir Pedro Sánchez no era fruit d’un alineament conjuntural, i que el líder del PSOE, contràriament al que dicta la seva pròpia llegenda, és capaç de fer apostes a llarg termini i defugir el tacticisme que semblava consubstancial a la seva manera de fer. Firmar un acord amb Rufián i Otegi segur que té un preu; i escanyar Ciutadans, regalant una bona part del centre polític al PP, també. Però Sánchez deu creure que a la llarga en sortirà beneficiat, i segur que en això hi té a veure la influència de Podem -i, per tant, també dels comuns-, que massa sovint s’ha menystingut. Pablo Iglesias ha demostrat que té un pes estratègic superior al que reflecteix l’actual composició del govern. La lletra de l’acord no conté compromisos irreversibles, ni ens acosta a les repúbliques catalana i basca, com va afirmar Otegi; però té la virtut de conjurar el perill d’un govern de la triple dreta, i permet a uns i altres exhibir èxits parcials, en un moment en què els estralls de la pandèmia fan necessari un exercici col·lectiu de pragmatisme.
ESQUERRA. L’acord permet a ERC obtenir resultats molt profitosos per a Catalunya, obrir un debat tabú en la política espanyola (el forat negre de Madrid) i ser tinguda en compte en altres negociacions, com ara la de la nova llei d’educació. En canvi, ningú no parla de frenar la política antirepressiva. De la tan desitjada llei d’amnistia no se’n té notícia, i mentre es parla d’indults el sistema judicial continua perseguint de manera implacable centenars d’implicats en els fets de l’1 d’Octubre. Per no parlar de la taula de diàleg... En la pròxima campanya electoral, ERC no només ha d’exhibir responsabilitat i cintura, sinó també una proposta de caràcter nacional que vagi més enllà del “ser més i fer-ho millor”. ¿Podrà fer-ho sense alterar el caràcter estratègic de la seva aliança amb les esquerres espanyoles? És més: ¿podrà seguir donant cops de porta al PSC (recordem que ERC ha descartat reiteradament la possibilitat d’un nou tripartit d’esquerres a Catalunya) mentre exhibeix sintonia amb el PSOE? Aquesta pregunta es respon amb l’hemeroteca: Jordi Pujol va estar fent exactament això durant una dècada. Però amb l’independentisme desunit, i coneixent l’habilitat d’Iceta, jo no descartaria res; ni un acord amb ERC... ni amb Junts.
ENQUESTES. ERC preferiria un acord amb Junts i amb els comuns, amb Pere Aragonès al mig com el dijous. Els comuns volen un tripartit d’esquerres. Junts, una reedició del govern actual, amb un programa més o menys agosarat segons qui sigui el seu candidat. Tothom vol ser al mig, esclar. Excepte la CUP, que vol la ruptura, i el trifachito, que es limitarà a fer tot el soroll que pugui. Aquest és el panorama de cara a les eleccions del 14 de febrer. La qüestió és: l’acord de pressupostos, a qui afavoreix més? ¿Reforçarà el possibilisme d’ERC, la inflexibilitat de Junts, l’esquerranisme dels comuns o el nou perfil de policia bo dels socialistes? Lamento ser tan prosaic, però crec que hi sortirà guanyant qui tingui diners i els gasti bé. La societat està molt tensionada. Segons els experts en demoscòpia, la pandèmia està donant forma a un tipus de votant menys ideològic, més impulsiu i malhumorat. Les coses poden canviar molt, al febrer, segons com estiguin els centres sanitaris. I els bars.
