El debat sobre l’ampliació de l’aeroport sembla sortit del guió d’una comèdia negra, especialment dolenta, en què cada nova proposta és més de mal gust que l’anterior. L’última ocurrència, que la Generalitat està estudiant, és la construcció d’una plataforma de 4.700 metres de formigó armat que s’elevaria sobre el mar, costaria 2.100 milions d’euros i ocuparia l’espai natural protegit marí del Baix Llobregat-Garraf, amb la qual cosa alteraria els corrents i els ecosistemes i amenaçaria l’aqüífer del Llobregat.
Un cop més, l’ampliacionisme amenaça l’equilibri territorial del delta, i proposa el contrari del que exigeix la Comissió Europea, que constata que ni tan sols s’han executat les mesures compensatòries per l’anterior ampliació de l’aeroport i obliga a protegir més i millor aquesta reserva de biodiversitat única al cor de la metròpoli barcelonina. Aquesta nova proposta arriba després de dos intents, tan sonats com fracassats, d’allargar 500 metres la pista curta del Prat amb projectes que també posaven en risc els espais naturals de la Ricarda i el Remolar.
Reduir el debat sobre el model d’aeroport a un referèndum sobre l’ampliació de la pista ens porta a un fals dilema entre economia i ecologia. Sobren les evidències científiques per assegurar que sense una transició ecològica justa no hi ha futur possible, ni econòmic ni social. Només cal veure què estan fent la resta de grans capitals europees. Mentre Catalunya perd el temps amb projectes distòpics, París, Londres, Amsterdam o Ginebra aposten per prohibir vols de radi curt, substituir-los per viatges en tren, limitar el nombre de passatgers anuals, minimitzar l’ús de combustibles fòssils i assegurar la intermodalitat. Els ampliacionistes que pretenen connectar-nos millor al món en avió amenacen de desconnectar-nos del nou sentit comú que s’obre pas a tot Europa. En quin planeta viuen?
És molt difícil d’explicar als milers de catalans i catalanes que cada dia pateixen els retards de Rodalies, o que no tenen connexions realistes amb l'alta velocitat, que s’invertiran 2.100 milions d’euros a abocar formigó al mig del mar. És molt difícil sonar convincent quan dius que el futur econòmic de Barcelona i la regió metropolitana passa perquè l’aeroport augmenti un 30% les seves emissions contaminants. I és encara més difícil justificar-ho enmig de l’actual context d’emergència climàtica, després de 25 mesos de sequera, amb les reserves hídriques sota mínims, un estiu que ha trencat tots els rècords de temperatures i l’advertència que a finals d’any hi podrà haver talls de subministrament a les llars catalanes.
El debat sobre l’ampliació de l’aeroport no és un debat sobre 500 metres de pista. És un debat sobre el model productiu del país i sobre com donar resposta als nous reptes ambientals. És un debat entre seguir apostant per infraestructures anacròniques i ecocides o bé invertir en infraestructures verdes, de futur, que vagin d’acord amb aquest nou sentit comú europeu. És un debat entre alimentar el monocultiu turístic amb creuers i vols low cost o reindustrialitzar el país, generar ocupació de qualitat i promocionar una economia que tingui retorn al territori.
Davant l’augment de la temperatura, la contaminació de l’aire o la sequera, quin és el model del PSC i la dreta d’asfalt i casino? ¿Ampliar l’aeroport per fer venir 20 milions de turistes més? ¿Ampliar l’oferta turística de creuers, on cada passatger consumeix el doble que un ciutadà? ¿Promocionar uns Jocs d’Hivern amb neu artificial, que consumeix el mateix volum d’aigua que una ciutat de 18.000 habitants en tot un any? Quin és el seu model de prosperitat? ¿Seguir ignorant els límits biofísics del planeta? ¿Ignorar que només a Barcelona cada any hi ha 1.000 morts prematures per culpa de la contaminació de l’aire?
Catalunya no necessita més macroprojectes fracassats. Seguir alimentant els debats negacionistes sobre l’ampliació, el Hard Rock o el Quart Cinturó posa en risc la supervivència de les generacions més joves. Si les elits conservadores del país, en aliança amb el PSC, volen posar una pista d’avions per davant del futur dels seus nets, endavant, però el que no poden fer és hipotecar el futur de tota la població.
Per això, caldrà estar més atents que mai al que passi als carrers aquest dissabte, perquè no seria la primera vegada que els catalans i catalanes alcen la veu contra el neoliberalisme tronat i suïcida. Des de les institucions, escoltarem la ciutadania i seguirem treballant per avançar cap a un canvi de model productiu, més verd i més just, com el que ja està liderant la metròpoli de Barcelona a escala internacional, amb el reconeixement de l’ONU i l’impuls de la xarxa C-40.
Catalunya té grans reptes, però convertir-se en el paradís dels macroprojectes no n'és un. Tenim dret al futur, és el moment d’exercir-lo apostant per la transformació verda i la innovació, amb inversions i projectes públics valents que generin ocupació de qualitat.
