L’aeroport del Prat, una responsabilitat de tots
El trànsit aeri de l’aeroport del Prat ha estat des de sempre un dels millors indicadors per mesurar el creixement de l’economia del nostre país. El 2019 representava un 6,9% del PIB i assolia la xifra rècord de 53 milions de viatgers anuals. Si bé és cert que la pandèmia ha aturat aquesta tendència, molt possiblement el 2024, amb la recuperació plena de l’activitat i el retorn dels congressos, els turistes i els negocis, l’aeroport arribarà a la seva capacitat màxima de 55 milions de viatgers a l’any. És per això que cal abordar-ne l’ampliació sense demores.
Tots sabem, però, que des de fa temps l’aeroport s’enfronta a algunes dificultats que en limiten el creixement. No ha disposat de les inversions necessàries per a la construcció d’accessos amb transport públic ni de l’autonomia per a la gestió i, alhora, ha patit els inconvenients d’un encaix geogràfic complex entre una zona de protecció ambiental, com és la Ricarda, i uns nuclis urbans massa propers.
Aquestes dificultats posen de manifest alguns errors del passat i les contradiccions del present. El país necessita un aeroport competitiu que es consolidi com un hub, però també vol preservar un espai natural que es va incloure al Pla Natura 2000, sense avenir-se a compensacions ambientals. D'altra banda, alguns municipis van urbanitzar l’entorn de l’aeroport, de manera que les pistes, tot i tenir la corresponent declaració d’impacte ambiental, no poden operar al 100% perquè el soroll perjudicaria el veïnat i provocaria el consegüent i lògic rebuig social.
Avui, amb la propera aprovació del DORA 2022-2026 (document de regulació aeroportuària), tenim l’oportunitat que l’Estat comprometi una inversió de 1.700 milions d’euros per allargar la tercera pista, construir la terminal satèl·lit i compensar l’espai natural de la Ricarda amb una superfície superior a l’actual. Tenim la possibilitat de fer les obres que l’aeroport necessita per continuar competint, sense que això ens hagi de fer desistir d’impulsar els aeroports de Girona i Reus a fi que actuïn com una veritable xarxa descentralitzada.
Tallar les ales al creixement econòmic i social que ens permet dotar la ciutadania i els sectors productius d’una infraestructura de primer ordre compromet el futur de les següents generacions, de les empreses joves, dels emprenedors i les emprenedores i de les start-ups, que seran les que realment gaudiran d’unes obres que finalitzaran durant la propera dècada.
És el moment de trobar una solució que tingui cura del medi ambient, que respecti el veïnat dels municipis afectats i que permeti que Barcelona esdevingui una gran metròpoli referent del sud d’Europa i un centre de connexions internacionals. Però cal també ser exigents perquè no volem propostes que es quedin a mitges, ni promeses sense la dotació pressupostària imprescindible per complir-les. És el moment de negociar per trobar la millor solució i per impulsar un projecte aeroportuari que ens acosti a centenars de ciutats on forçosament s’hi arriba amb avió i que ens connecti amb altres persones, empreses, start-ups, etc., que són a l’Àsia, a Amèrica o a l’Àfrica. Volem més connexions amb Nova York, San Francisco, Washington, Boston, Chicago, Miami, Atlanta, Mont-real, Toronto, Xangai, Seül i Tòquio, i amb moltes altres ciutats. No ens podem conformar amb les 47 destinacions intercontinentals directes que ja teníem.
Escrivint aquest article, em venen al cap unes paraules que sovint em repetia el pare: "No vulguis volar com l’aviram si ho pots fer com les àligues". Siguem responsables i tinguem altura de mires.
És el moment d’anar junts (administracions, ajuntaments i tota la societat civil) per presentar un projecte guanyador que pugui comptar amb l’aprovació de la UE. És el moment de construir consensos per construir el futur. Com ens agrada dir al RACC, cal posar-se a treballar des de la col·laboració, el rigor i l’exigència.
Josep Mateu és president del RACC
