No em veig amb cor d’intervenir en el debat sobre l’ampliació de l’aeroport de manera solvent. Sí que crec, però, que la gestió d’una infraestructura tan important hauria d’estar en mans catalanes, no només per una qüestió de sobirania sinó també d’eficàcia i de construcció d’un cert model de país. El traspàs va estar a punt de fer-se realitat en la discussió de l’Estatut del 2006, però les forces ocultes que remenen les cireres a Espanya ho van impedir, com han impedit tota transferència de poder real de Madrid a Barcelona. La derrota del Procés independentista va ajornar indefinidament aquesta qüestió, que tant de consens aplegava en el món socioeconòmic català.
En una expressió de pretesa magnanimitat, el consell de ministres espanyol va decidir el 2018 que el principal aeroport català passaria a denominar-se Josep Tarradellas. Ho va fer sense parlar-ho prèviament amb la Generalitat, ni els ajuntaments de Barcelona o el Prat de Llobregat. Pedro Sánchez va pensar que seria com un regal sorpresa. El cert, però, és que va ser una demostració de prepotència. Que l’Estat, a més de gestionar la principal infraestructura catalana sense comptar amb les institucions del país, es permeti dictar qui és digne d’homenatge en l’univers simbòlic català, és una manera de demostrar que l’aeroport és seu.
El menys important és que triessin el nom de l’únic president català la memòria del qual es considera tolerable a Madrid. Tarradellas, en l’imaginari espanyol, s’ha vist reduït a l’arquetip del català pactista. És el republicà que acaba sent marquès, l’infatigable martell de les polítiques de Pujol i un ferotge detractor de l’independentisme. També Esperanza Aguirre, mentre era presidenta de la Comunitat de Madrid, va anunciar que obriria una escola catalana a la capital i que li posaria el nom de Tarradellas. (Era una promesa electoral, i evidentment no es va fer mai realitat.)
Ni el PSOE ni el PP semblen tenir ni idea de la trajectòria de Tarradellas, que durant la Guerra Civil va desafiar el govern de la República decretant la col·lectivització i creant la indústria catalana d’armament. I el PSC, que es mostra tan tarradellista, oblida sempre que una de les raons per les quals Suárez va permetre el retorn del vell president exiliat, el 1977, va ser contrapesar el pes electoral de socialistes i comunistes.
L’apropiació interessada de Tarradellas per part dels partits espanyols és un debat per a historiadors. Però que el seu nom bategi el principal aeroport català és un caprici que només respon a la voluntat espanyola de reinterpretar la nostra història recent.
Els grans aeroports porten el nom de polítics rellevants (Kennedy, De Gaulle, Suárez) o bé de personalitats locals de ressonàncies històriques (Leonardo de Vinci, Liszt). D’altres es limiten a utilitzar el topònim, la qual cosa possiblement és la menys arriscada. L’aeroport de Barcelona-El Prat ha conegut campanyes en favor de denominar-lo Joan Miró o Antoni Gaudí. Són dues opcions incontestables, però si ha de portar el nom d’un polític, no hi ha dubte que qui més s’ho mereix és Pasqual Maragall. Ell és el governant contemporani que ha fet més per la internacionalització de Barcelona i, a través dels Jocs Olímpics, va ser el factòtum d’una de les grans ampliacions de l’aeroport.
La trajectòria de Maragall, com la de Tarradellas, i la de qualsevol polític, presenta llums i ombres, però no hi ha dubte que compta amb el reconeixement majoritari de la població catalana. D’altra banda, representa com ningú el desencís d’una part del PSC pel pretès federalisme del PSOE i l’Espanya plurinacional. És una figura clau per entendre el despertar del sobiranisme. Això el converteix en una figura incòmoda per al govern espanyol, i segurament també per al seu antic partit, el PSC. Però això no hauria de ser suficient per negar a Maragall el degut homenatge al seu llegat.
