Aeroport per a ocells
Si un no vol que es riguin de les seves metàfores, cal procurar que les metàfores no siguin, d’entrada, risibles. Sentir el secretari de Transició Ecològica de la Generalitat, Jordi Sargatal, afirmant que la solució per ampliar l’aeroport del Prat sense carregar-se els aiguamolls de la Ricarda passa per fer “un aeroport per a ocells” fa venir un riure irònic. La qüestió és complexa, i arrossega una controvèrsia llarga i tècnicament densa. Però, tal com s’ha explicat darrerament, resultava que era tan fàcil com canviar ocells de lloc.
L’única cosa que separa aquest plantejament (i la metàfora de l’aeroport per a ocells) de la pura frivolitat és la trajectòria del mateix Sargatal, un naturalista i ornitòleg de prestigi, autor de publicacions d’impacte internacional sobre aquesta matèria. Que Sargatal defensi l’ocurrència d’un “aeroport per a ocells” no és certament el mateix que ho faci una tertuliana capaç de dir, sense ruboritzar-se, “què volem, ànecs o avions?” Tanmateix, ni els prestigis professionals més sòlids estan lliures de caure en la complaença, l’autoengany o la retòrica de voler agradar a tothom. Les operacions win-win solen ser enganyoses: quasi sempre l’únic guany és per a la part més forta del conflicte, mentre que la menys forta s’endú l’aparença d’un guany. O amb no res.
En el projecte de l’ampliació de l’aeroport del Prat, la part menys forta és el bé comú, mentre que la forta és Aena. Com explicava fa uns dies un article d’Albert Martín en aquest diari, ara estan alineades en el projecte les diverses administracions implicades, totes sota control socialista (govern d’Espanya, govern de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i la mateixa Aena, que té com a president Maurici Lucena, procedent del PSC). També hi estan, a més, les patronals CEOE i Foment del Treball, així com la indústria del turisme de masses i el negoci de l’especulació immobiliària global. És fàcil imaginar fins a quin punt els importen, als poderosos que dirigeixen aquestes grans masses de diners, els aiguamolls de la Ricarda, la biodiversitat, les polítiques per combatre el canvi climàtic i l’aeroport per a ocells del secretari Sargatal.
Diu que proveiran deu hectàrees d’espai natural per cada una feta malbé: mot dubtós, perquè el teixit mediambiental no s’implementa com si fossin trams de paviment asfaltat. No hi ha cap motiu per confiar en cap promesa d’Aena, que ha demostrat més que a bastament ser una màquina de triturar territoris en benefici d’interessos molt i molt concrets. Barcelona té un aeroport que rep 50 milions de turistes a l’any, i si passa a rebre’n 70 o 80 milions, tots els problemes derivats de la massificació no faran més que incrementar-se. L’exemple paradigmàtic, com sempre, són les Balears, i concretament Mallorca, una illa esclafada pel seu propi aeroport. Barcelona va pel mateix camí. Alguns han decidit tornar als anys vuitanta i noranta, els anys dels pelotazos urbanístics, el totxo i el turisme. O potser no se n’han mogut mai.