“Vull advertir d’algunes coses que em preocupen molt. Es tracta d’una perillosa concentració de poder en mans de molt poques persones ultrariques i de les perilloses conseqüències si el seu abús de poder queda sense control”. Aquestes paraules no són d’un analista crític o d’un agitador polític sinó de Joe Biden, el president que dimarts deixarà de ser-ho. “Qui som i qui hauríem de ser?”, es pregunta. Biden s’acomiada amb el dramatisme de l’advertència que no deixa de ser també una expressió d’impotència: deixa el país en una situació anímica crítica amb risc de ser agreujada pel comportament nihilista del seu successor.
Sense embuts, Biden adverteix dels perills del complex industrial tecnològic en mans “d’una oligarquia amb riquesa extrema, poder i influència que literalment ho amenaça tot: la nostra democràcia, els nostres drets i llibertats bàsiques i una oportunitat justa per a tots de tirar endavant” Sembla com si el president Biden hagués reservat les seves energies per al moment del comiat. Amb un discurs, amb alguns entrebancs, ha dibuixat un escenari que no fa més que confirmar la sensació d’entrar en la zona perillosa que pesa sobre el món Occidental des que la nova victòria de Trump va posar en evidència l’estat de degradació en què es mouen les democràcies liberals avui. No ha dit res que no s’hagi escrit i repetit darrerament, però pocs s’ho esperaven de la boca de qui va ser forçat a renunciar a disputar la presidència a Trump, sense que el seu sacrifici hagi servit per salvar el partit demòcrata. Una descripció lúcida que enfosqueix el relat del seu mandat.
Fa quatre anys Biden va tombar Trump i ara se’n va amb el mal regust de veure com aquest aconsegueix per la via electoral el que va intentar retenir amb un intent de cop d'estat. El discurs de Biden té el valor de reconèixer el que des d'Europa es veu com una crisi d’alt risc. I al mateix temps aixeca acta del seu propi fracàs. Malgrat alguns indicadors econòmics bons de la seva gestió, no ha pogut evitar la revenja de Trump quan fa quatre anys se’l donava per acabat. I deixa el país en mans d’uns personatges inquietants (els nous superrics), que, com ell mateix diu, no se’ls ha pogut aturar.
Havia de ser un president de transició dels deliris de Trump al retorn a la normalitat democràtica i l’aventura ha acabat en naufragi. No val a badar, atenció als canvis en curs, en aquest període de consolidació del capitalisme financer i digital que deixa enrere el capitalisme industrial. En un moment amb desequilibris tan grans que aquests superpoders s’imposen com una piconadora, reforçats per un espai comunicacional sota el seu control. Li queda un consol a Biden: Qui avisa no és traïdor.
