Els drets humans no es confinen

Després d’un parell de setmanes vivint aquesta situació excepcional, és hora de posar sobre el paper algunes vulneracions de drets humans que, havent seguit les polítiques migratòries i d’estrangeria europees, espanyoles i catalanes, podrien no sorprendre a algunes persones. Però nosaltres no podem deixem d'exposar-les, perquè els drets humans hi són per protegir-los i no per convertir-los en paper mullat.

Europa no va dubtar a blindar les fronteres exteriors. Perdoneu, però les fronteres ja fa massa temps que estan blindades per a algunes. Al Vell Continent s’han aixecat 1.200 quilòmetres de murs fronterers els darrers anys i l'estat espanyol no n’és una excepció, sinó un dels pioners.

Tot i que les arribades de persones a les fronteres de l'estat espanyol només suposen l’1% de les entrades irregulars a Europa que reben Grècia i Itàlia, les seves polítiques migratòries i d’accés a l’asil acumulen nombroses queixes i demandes interposades per diferents òrgans estatals i internacionals, com el Defensor del Poble espanyol o el Comissionat per als Drets Humans del Consell d’Europa. I des de fa un parell de mesos s’hi han avalat les devolucions en calent.

Ara no és moment de sortir de casa. Si en tens, esclar, deixem les coses clares. Tal com va dir Warsan Shire, “ningú posa els seus infants dins d’una barca tret que l’aigua sigui més segura que la terra". No ho fa qui fuig de rebre un tir al cap, qui escapa de les bombes, qui surt per no ser torturada, violada, esclavitzada. Actualment i des de l’any 2000 més de 35.000 persones han “mort” al mar Mediterrani. I això només són xifres. I només són les oficials. I el més pervers: totes i cadascuna de les “morts” es podrien haver evitat. Només cal voluntat política per aplicar les imprescindibles vies legals i segures d’accés a Europa.

Parlem d’ara i del moment actual, sí. Què passa amb totes les persones que estan al seu país i necessiten acollir-se al dret d’asil per salvar la seva vida? Què passa amb les esclavitzades a Líbia, les torturades al Marroc i les violades a Turquia? Amb aquests tres països la nostra estimada Europa hi té acords des de fa anys per frenar la immigració. Què passa amb les de sobre la barca? I amb les que ja han sobreviscut i malviuen als camps de refugiats grecs? I què passa, senyors, senyores, amb les que viuen aquí?

Passa que a Espanya, per exemple, hi ha una llei d’asil des de fa 11 anys que no s’ha desplegat i les persones no poden demanar asil des de les ambaixades i consolats dels seus països i els països en trànsit. Passa que al mar Mediterrani ja fa massa temps que Europa està ofegant les persones que hi arrisquen la vida. Passa que el Vell Continent és capaç de tenir milers de famílies en territori europeu en situacions infrahumanes sense accés al dret d’asil. I passa que als mateixos carrers de Barcelona hi ha menors sense casa ni protecció.

Tanquem totes les fronteres, paralitzem el món. Sí? Jo diria, més aviat, protegim-nos sense trepitjar els altres. Les crisis no han de legitimar el que és il·legítim, el que és inhumà. És ara quan més clarament es pot saber de quin peu calcem. No paralitzeu els processos d’asil, no ofegueu les famílies al mar (i em tremola la mà en escriure-ho), no tortureu les persones als camps, no ignoreu els menors, sí, menors, dels nostres carrers.

Al camp de persones refugiades de Mória la situació és desoladora. S’hi tem per l’aparició del virus i les condicions existents són pèssimes i totalment insuficients per fer-hi front. És així al camp de Mória però també en altres camps i en centres de menors d’aquí i d’allà on tampoc s’han pres les mesures que calien ni quan calien.

A Barcelona, quinze interns del centre d’internament per a estrangers que van participar en la protesta per la manca de mesures sanitàries davant del covid-19 van ser deportats a Algèria abans que tanquessin les connexions amb l'estat espanyol. I hi va haver una denúncia per una agressió de 5 policies nacionals a una persona interna. Va haver de passar tot això i 7 dies d’estat d’alarma sense mesures abans que tanquessin el centre. Què més els permetrem?

Diferents col·lectius s’han organitzat per exigir un seguit de mesures econòmiques i socials en l’anomenat #PlanDeChoqueContraElRacismo i en demanen l’adhesió a persones i organitzacions. Cal garantir que els grups més vulnerabilitzats puguin accedir als seus drets des de la igualtat de tracte i la no discriminació.

Destinem els recursos que calguin i més per protegir-nos de la pandèmia sense confinar els drets humans. És una responsabilitat i una obligació fer-ho. De dades i motius, en sobren. I estiguem alerta a tots els drets que ens podem arrabassar en el moment de crisi que estem vivint. No sabíem que era realment factible parar Europa, parar el món. Ara que estem veient que sí, fem el que sigui. Confinem-nos, però sense confinar els drets humans!