Adrià Pujol: “També parlo de la cara B de l’Empordà, amb nyaps urbanístics i homicides”

Alternativa, divertida, irònica, descarada, literària, viscuda, original... No són qualificatius habituals per a una guia turística convencional, però és que la que ha escrit Adrià Pujol (Guia sentimental de l’Empordanet, Edicions 62) en té molt poc, de guia convencional. El lector se n’adona tot just començar a devorar les primeres pàgines del llibre, en què l’autor el provoca -i l’anima a continuar llegint- amb una frase desconcertant: “L’Empordanet no existeix”.

¿Més de 270 pàgines per escriure sobre un lloc que diu que no existeix?

El que he fet és una guia sentimental i això m’obre la porta a la interpretació personal i em permet dir coses com aquesta. La veritat és que si et demano que em trobis un mapa de l’Empordanet, t’adonaràs que no n’hi ha. I si preguntes a la gent de l’Empordà què és, uns et diran que no ho saben, d’altres el situaran entre Palamós i Torroella, d’altres entre Palafrugell i Torroella. És una idea romàntica. El mateix Josep Pla ho diu, i admet que va mirar de posar de moda el concepte Empordanet i que no se’n va sortir del tot. L’Empordanet de Pla era Palafrugell, Pals, Torroella i prou. Aquest és el seu Empordanet, el que es veu des del Pedró de Pals. Jo l’amplio més amunt i més avall. El fet que comenci el llibre negant l’existència de l’Empordanet és també una petita broma: li dic al lector que no existeix, però n’hi parlaré en les pròximes 270 pàgines.

¿Ha sigut difícil no caure en el tòpic en el moment d’escriure sobre un lloc tan literaturitzat i mitificat?

Sembla difícil, però alhora és tan senzill com anar al lloc, mirar i tornar a mirar. Molta gent ve a l’Empordà havent llegit Pla, o carregant amb el mite sobre l’Empordà, i la seva mirada està mediatitzada. Jo he tornat a mirar l’Empordà sense intenció de combatre tòpics, sinó d’allargassar-los. El tòpic és el mite, arriba fins a Pla o una mica més enllà, amb el boomturístic. El que ha passat des de llavors fins ara no ho ha escrit ningú. L’Empordà és llum, és el vent, els grecs... però a l’Empordà també hi ha homicides, polígons industrials -que incloc a la guia per si algú els vol visitar-, nyaps urbanístics... Sóc antropòleg i si parlo de la cara A, he de parlar de la B, i si trobo la C, millor.

I es permet dir que Platja d’Aro és horrible o que la tramuntana no té res de bo. No té por que se li enfadin?

Amb el llibre Escafarlata d’Empordà ja n’hi va haver que es van enfadar. Però cal dir-ho tot: que estan fent un xalet al Golfet de Calella de Palafrugell que és un nyap, que els edificis alts de primera línia de Palamós són horrorosos, que la casa de Núria Amat se salta la llei de costes, que a Palafrugell hi ha barriades de misèria o que tres municipis de l’Empordà estan al top ten de la renda per càpita més baixa i l’atur més alt.

¿Qui creu que ha descrit millor l’Empordà?

Qui l’ha descrit millor és qui se l’ha inventat millor, i és Josep Pla. Ell fixa la imatge canònica, li fa el vestit a mida, i és el vestit que els empordanesos li posen perquè els dignifica. També l’han descrit magníficament bé Pella i Forgas, Torroella i Plaja... autors gens coneguts o inèdits, però boníssims, amb una mirada molt afuada. Com diu Toni Sala, la millor literatura del XX català surt d’aquí, de les comarques gironines. Personatges com Dalí, que escrivia molt bé, Fages de Climent o Albert Serra també surten d’aquí.

Per què?

Per la proximitat amb França, perquè és un lloc de pas, de molt trànsit d’informació, pel mar, pel fet que les grans civilitzacions han entrat a la península Ibèrica per aquí: romans, grecs, la cristiandat... tot hi juga. També per la barcelonada, que sempre ha passat per aquí i hi ha deixat idees, cultura, tertúlia. I la parla. Potser això és molt heideggerià, però aquí parlem bé, posem els pronoms febles on calen, i sense voler...

És de Begur i viu des de fa anys a Barcelona. ¿Veu relació d’amor-odi entre l’Empordà i la capital?

Si l’Empordà ha canviat, Barcelona també. Ja no cola aquella cantarella segons la qual el barceloní és un insensible que ve uns dies a l’estiu, ho aixafa tot i se’n va. La gent que ve a l’estiu a l’Empordà és la classe treballadora que té quinze dies de vacances i omple platges i càmpings. Enfadar-se amb això és absurd. Però la cantarella inversa del gironí que va a Barcelona i no l’accepten també és absurda. A Barcelona hi ha gent de tot arreu.