L’ARA Comarques Gironines d’ahir ho va clavar a la portada: “Per anar de Girona a Sants es triga més de dues hores amb la R11 i el metro, i només 38 minuts amb Avant”. O, titulat d’una altra manera: “Dues hores i cinc minuts per fer 100 quilòmetres en tren”.
I encara en tenim per onze setmanes més, d’aquests talls a Rodalies, que són imprescindibles per acabar el soterrament de l’estació de La Sagrera.
Heus aquí el perjudici real, directe, en la vida de cada dia de desenes de milers de persones, de tants anys de falta d’inversió en el sistema ferroviari que entra i surt de Barcelona, que aquests dies està sent suportat pels viatgers amb una paciència que qualsevol dia s’acabarà.
Perquè les conseqüències són en cascada. Diu l’Adrià, que fa el trajecte Caldes de Malavella - Barcelona: "L’estat del transport públic t’obliga a viure a la ciutat, sobresaturada i amb uns preus de lloguer altíssims, o passar-te cada dia hores i hores al tren”. I la Maria, que fa el Barcelona - Flaçà: “He de buscar una habitació amb urgència per no passar-me més de quatre hores cada dia al tren”.
Fa una setmana, en un intent de contraatac informatiu, el president de Renfe, Isaías Táboas, responent sobre la pressió de la Generalitat perquè el servei de Rodalies sigui traspassat, va contestar: “¿La Generalitat es posarà a conduir els trens?” Aquesta sortida dialèctica facileta no pot amagar el problema de fons: el desinterès crònic de l’Estat que paguem amb els nostres impostos. Si tot això hagués estat passant i des de fa dècades al servei de Rodalies de Madrid, els successius ministres de transports haurien hagut de dimitir. Però des del despatx ministerial els problemes de l’Adrià i la Maria queden tan lluny que ni es veuen.
