La política per a temps convulsos de Macron i Vila

i Adrià Alcoverro
30/04/2018
4 min

PolitòlegSanti Vila no és un traïdor. Tal com queda palès en el seu llibre 'D'herois i traïdors', la política és per a ell cosa de polítics i partits que des de les institucions actuen, protegits per la llei, com a grans arquitectes de l'esdevenidor col·lectiu. Els fets d'octubre, més enllà d'apuntar cap a la independència, qüestionaven aquestes legitimitats. Vila no és un botifler sinó un home que creu que la millor solució per als temps convulsos que vivim és la política de sempre, encara que renovada, que entén el carrer com un element desestabilitzador. Vila és un home del seu temps, com Macron i el malaguanyat Renzi, que representen una nova fornada de polítics que volen reconduir el sistema de partits, després de l'esfondrament dels tradicionals, sobretot la socialdemocràcia, cap a posicions que ells defineixen com a centristes. Ciutadans en seria una versió perversa, semblant en aparença però amb una pulsió reaccionària desacomplexada, representada per un neocentralisme i espanyolisme tel·lúric i populista disfressat de terminologia liberal ben dissenyada per avançar el PP per la dreta i atraure tant el vot presumiblement centrista com el d'extrema dreta.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El que es coneix en entorns periodístics afins com a macronisme és una mena de blairisme. Un neoliberalisme palmari acompanyat de mesures socials pal·liatives i de més tolerància amb els drets individuals. Una proposta que no és gens nova però que es presenta com a renovadora. El que sí que és nou del macronisme és que coneix el relat curt de la comunicació líquida contemporània vestit d’una falsa imatge de responsabilitat i pulcritud en les maneres, i sobretot d’un suport mediàtic mai vist en polítics que encara no han demostrat res.

El macronisme viu sobretot de l'esfondrament electoral de la socialdemocràcia i del buit històric que ha generat. La "socialdemocràcia realment existent" ja no és un instrument útil per defensar els drets socials de les classes mitjanes i treballadores, és un mort vivent que deambula de derrota en derrota. Instal·lada en una lògica mediocre i suïcida de contenció de l'avenç neoliberal i de l'extrema dreta, ha renunciat a recuperar la iniciativa per acabar assumint com a propis els postulats conservadors (la socialdemocràcia alemanya i Sánchez a Espanya s'han convertit en crosses del sistema). Macron i companyia, conscients d’aquesta debilitat, es presenten com a alternativa als extrems, i volen capturar l’espai amb la fórmula social-liberal, una etiqueta buida de contingut, amb la intenció d'atreure, gairebé sense concessions en matèria social, una gran bossa de votants que s'identifiquen com a socialdemòcrates. Converteixen el progrés social en un repartiment d'engrunes caritatives, i transfereixen la majoria de l'electorat cap al centredreta apel·lant a "la política del que és possible" per no crear antagonismes en temps de polarització.

El macronisme creu en l'ús virtuós de la competitivitat del mercat com a motor de la prosperitat, en contraposició a allò que qualifica com a "vella política de bloqueig", un eufemisme per referir-se a la necessitat de negociar políticament amb les poderoses organitzacions sindicals. Aquest és el relat de la política estrella de Macron, la privatització parcial de SNCF, l'empresa pública que gestiona els ferrocarrils del país, i que ha encetat la guerra amb els sindicats ferroviaris. Deixant de banda el debat sobre l'eficiència de la gestió pública, el que és interessant i paradoxal és veure com Macron i els seus acòlits (entre ells 'El País', com queda clar en l'editorial del 9 d'abril) presenten les polítiques de confrontació, allunyades de tot consens, com a necessitats històriques, i acusen els seus detractors de polaritzadors i generadors d'antagonismes. Una actitud per sobre del bé i el mal que reprodueix totes les formalitats de la idiosincràsia del poder des d'una política i intel·lectualment reprovable equidistància entre l'extrema dreta i la nova esquerra.

Vila, en una conferència de fa uns mesos davant de la flor i nata del poder a Madrid, afirmava que l'independentisme no deixava de ser una reacció que, tot i no tenir res a veure amb l'extrema dreta de Trump, bevia de la mateixa font de l'antipolítica i el populisme. Una posició d’un paternalisme elitista, que disfressat de bones maneres vol seduir una part dels catalans però que acaba caient també en la perillosa trampa de l'equidistància quan defineix com a antipolític (ho va expressar dient que calen “més polítics amb corbata") tota acció política articulada des de la societat civil que discuteixi el que està establert. Vila oblida que les llibertats individuals, els valors democràtics i els drets socials estan en perill no precisament per l'acció d'aquests "nous populismes extrems" de cupaires de sandàlia i samarreta reivindicativa, sinó per les corbates, els tricornis i les togues de sempre.

La imposició "de la política com cal" menysprea, en un context d'indignació, l'esforç profundament democràtic de l'autoorganització des de l'associacionisme i la democràcia d'arrel popular com a element transformador i de progrés que sempre ha existit en el catalanisme popular. La desacreditació de la democràcia de base, a més de la imposició de la regressiva política "possible" d’aquesta nova fornada de polítics, oblida que la cultura democràtica no pot existir sense un mínim de justícia social que passi per l'estat del benestar, entès no només com a supervivència física de l'individu sinó com a garant d'un benestar col·lectiu que engendri una cultura democràtica transversal i transformadora, representada per l'associacionisme civil.

Aquesta equidistància afavoreix l'ascens i la captura del poder per part de l'extrema dreta, que aprofita la pobresa material i l'ostracisme vital dels que viuen lluny de qualsevol forma d'associacionisme democràtic per atraure votants. Tal com hem vist amb Trump, unes quantes consignes, més uns quants algoritmes i elements de 'big data', robats i gestionats per gurus, poden ser armes molt efectives. Al feixisme mai li ha agradat la societat civil autoorganitzada ni l'assemblearisme de base, sinó la verticalitat d’un associacionisme dirigit, profundament antiliberal. Sembla que alguns no ho vulguin entendre.

stats