Covid-19: algunes preguntes

Primer de tot cal dir que soc molt conscient de l'immens dolor que la covid-19 ha causat en moltes famílies i també de l'esforç titànic que alguns col·lectius professional han fet, i continuen fent, per mitigar aquest dolor. Dit això, aquest article pretén provocar la reflexió i, en aquest sentit, vol ser radicalment provocador. Sense complexos ni correcció política. I, atès que jo, a diferència de molts, no tinc gairebé respostes, intentaré propiciar aquesta reflexió formulant preguntes.

Per què els polítics s'emparen tant en els experts quan només fa falta anar a l'hemeroteca per adonar-se que la majoria d'ells, encara no fa dos mesos, deien coses absolutament diferents de les que diuen ara? Per què alguns experts es mostren tan contundents en les seves recomanacions i propostes quan és evident que es mouen en un terreny desconegut de "prova i error"? Per què, si ja Èsquil deia que "la primera víctima de la guerra és la veritat", molts dirigents parlen contínuament de la situació actual en termes bèl·lics? Per què el conjunt de la població hem d'acceptar a ulls clucs com a únic criteri d'acció l'imposat per uns experts i/o polítics que no saben ni posar-se d'acord sobre una cosa aparentment tan senzilla com comptabilitzar de forma homogènia el nombre de morts provocats pel virus? Per què la majoria de polítics semblen estar d'acord en el fet que allò que en estadística s'anomena 'error de tipus 1', en aquest cas "confinar molts no contagiats", és més acceptable que l'anomenat 'error de tipus 2', en aquest cas, "deixar circular lliurement algunes persones contagiades"? ¿No se'n diu d'això "curar-se en salut"? Quan alguns experts i polítics deien fa molt poc, amb una seguretat sorprenent, que l'indicat era el confinament total i la hibernació de l'economia per un període llarg de temps, ¿havien fet una anàlisi, ni que fos preliminar, de totes les conseqüències –també les econòmiques– d'una afirmació tan contundent? ¿Ens hauria de fer reflexionar el fet que el nombre de persones sancionades per incomplir alguna mesura de confinament ja superi els 600.000? ¿És perquè som un país d'indisciplinats o perquè les mesures de confinament han estat mal pensades i desproporcionades? Si la covid-19 hagués aparegut, diguem, l'any 1990, quan els equilibris geopolítics i econòmics eren diferents dels d'ara, quan no existia ni internet ni les xarxes socials i la (des)informació era 100 vegades inferior a l'actual, ¿com hauria estat la gestió global de la crisi?, ¿s'hauria produït el mateix nivell de paranoia col·lectiva que ara?, ¿hi hauria hagut molts més morts dels que tindrem ara?, ¿s'hauria paralitzat en l'àmbit planetari l'economia com sembla que succeirà ara? Alguns visionaris que diuen sense parpellejar que "mai res tornarà a ser igual", com ho saben? ¿No hauríem de ser tots plegats una mica més prudents i humils?

Podria continuar i continuar amb les preguntes. També podria formular moltes preguntes concretes sobre les conseqüències econòmiques que aquesta crisi –i sobretot la seva gestió– tindrà i com afectaran el benestar futur de les persones. Però aquestes serien preguntes retòriques. Malauradament, les respostes semblen òbvies. Fins i tot per als polítics, encara que fins ara hagin evitat parlar-ne gaire, ocupats com estan en retrets mutus de caràcter partidista i en posar tota mena de normes limitatives de les llibertats individuals, demostrant, més enllà de les paraules, una confiança perfectament descriptible en el sentit de responsabilitat i bon criteri de la població.

Quan a principis dels anys 80 estava escrivint la meva tesi doctoral en una universitat americana, el meu director de tesi, mentre parlàvem sobre el funcionament del mercat i de com l'havien d'intervenir els poders públics, segurament veient en mi un jove progre, em va dir amb un punt d'amable condescendència: "Quan algú no sap, o no vol, gestionar una situació, es limita a imposar normes, i prou". Doncs això.