Ara mateix hi ha dues sèries molt populars que intenten alertar-nos que el vell masclisme està mutant en noves formes. Adolescència, un èxit global de Netflix, explica la història basada en fets reals d'un noi que va apunyalar a una companya d'institut, i Històries de l'escola, que cada dimecres treu un episodi al 3Cat, documenta la realitat de les aules catalanes amb un èmfasi especial en la irrupció de nous discursos intolerants. Totes dues són molt bones i reveladores, però, justament per no caure en el moralisme i el judici fàcil, més que investigar la lògica intrínseca d'aquest nou masclisme i com combatre'l el mostren des d'una fascinació muda que et deixa amb més preguntes que respostes.
El que cal entendre del gir dels nous discursos de dretes és que s'inspiren en l'èmfasi identitari i la lògica de la redistribució de les noves esquerres que els van precedir. El vell masclisme descrivia la dona com un ésser intel·lectualment inferior, irracional, feble, perpètuament menor d'edat. Per tant, la dominació de l'home es veia com un resultat inevitable de la competició natural. Des d'aquesta perspectiva, la causa feminista era socialment perniciosa perquè intervenia en el lliure mercat de la meritocràcia, concedint privilegis a les dones que les posaven en posicions de poder i responsabilitat per a les quals no estaven preparades.
En canvi, el nou masclisme parteix del victimisme i demana igualtat. Naturalment, tot comença quan es veu que la teoria de la superioritat masculina era una enganyifa insostenible. De fet, els guanyadors i perdedors s'han capgirat del tot en àmbits com ara l'acadèmia, on, amb les barreres aixecades gràcies a la lluita feminista, veiem que les dones superen els homes de forma cada cop més contundent. Atent a aquesta nova realitat, el masclisme s'ha adaptat amb una pirueta complexa. D'una banda, s'acusa tot el feminisme a l'engròs de no ser un moviment per la igualtat entre homes i dones, sinó una conxorxa que pretén substituir l'antiga dominació masculina per una nova estructura igualment injusta, simplement amb la jerarquia sexual canviada. De l'altra, i això és el que és genuïnament nou, està emergint un discurs que demana mesures col·lectives per protegir els homes de la competició ferotge amb les dones en tots els àmbits.
El gran problema és confondre el reialme de l'economia amb el reialme del desig. Això es veu molt bé en una escena molt comentada d'Adolescència, en què els adults comencen a demanar al vailet-assassí el significat d'un emoji amb el número 100 que la noia que ell va matar li havia enviat per ridiculitzar-lo. Doncs bé, aquest 100 es refereix a una teoria molt popular en la masclosfera que diu que, segons les estadístiques, especialment les que analitzen la conducta en aplicacions de cites, el 80% de les dones s’interessen només pel 20% dels homes considerats més atractius, de manera que el 80% restant dels homes ha de competir per captar l’atenció del 20%, i tot plegat queda molt desigual i descarnat, especialment si ho comparem amb els homes, que són més generosos en l'amplitud de les seves preferències sexuals. Aquesta llei, que té un cert suport empíric, s'utilitza com a base per retratar les dones com un col·lectiu malvolent i els homes com a víctimes, culpar l'alliberament femení i reclamar mesures correctives. Michel Houellebecq ho va definir molt bé en una novel·la mordaç i profètica del 1994: "En un sistema econòmic perfectament liberal, alguns acumulen considerables fortunes; altres s'enfunden a l'atur i la misèria. En un sistema sexual perfectament liberal, alguns tenen una vida eròtica variada i excitant; altres es veuen reduïts a la masturbació i la solitud". El masclisme que demanava llibertat ara demana proteccionisme. Per afegir a les contradiccions i paradoxes, acostuma a ser el mateix masclisme que es queixa de les discriminacions positives en altres àmbits de la societat.
Cap pedagogia podrà combatre aquesta nova lògica victimista i redistributiva aplicada sibil·linament a les qüestions de gènere si no ensenya a separar radicalment l'àmbit del desig dels altres béns socials. Massa vegades, el discurs que critica el vell masclisme amb tota la raó s'excedeix presentant el reialme eròtic com un territori que, un cop alliberat de la tirania patriarcal, es convertirà en un paradís de realització mútua i igualtat. Però el desig no funciona segons una lògica de justícia o equitat, sinó per preferències subjectives, fantasies i estructures arbitràries i inconscients que mai podran ser regulades per normes igualitàries. I això aplica per igual al desig masculí, al femení i al no-binari. Quan veus els adolescents confusos i dolguts, potser és perquè el trànsit a l'edat adulta demana una educació que ens confronti amb aquest aspecte irreductiblement frustrant i desigual de la condició humana i ens ajudi a portar-lo amb certa ironia i esportivitat. La promesa d'un tipus d'igualitarisme aplicat a àmbits de la vida en els quals no només no es podrà complir mai, sinó on el seu compliment seria directament distòpic, ha obert un forat cultural que s'hauria de tapar com més aviat millor si no volem que s'hi colin promeses alternatives encara més fosques.
